Joan
 Ubide
 Photography
 &
 a
 few
 sounds

Començo a perdre el compte dels dies, trens i fronteres que he creuat, però la de Rússia amb Mongòlia dubto que l’oblidi mai…

Vam arribar en tren a la frontera de Rússia i ens va tocar esperar durant 7 hores al tren per poder sortir del país, ja ens van avisar i a les guies t’ho adverteixen, així que t’ho has de prendre amb molta calma… És en aquests moments quan recordo, rient, que m’estressava quan cada dia agafava el cotxe per anar a l’oficina a Barcelona. Un col·lapse de 30 minuts a l’autovia de Castelldefels em treia de polleguera, i ara estic en un col·lapse de 7 hores…

Després que ens revisessin bosses i passaports, el tren arrenca, i des d’aquest veig paisatges preciosos, que em diuen que entro a un nou món, Mongòlia, una de les etapes més desitjades.

En arribar a la frontera de Mongòlia vam tenir un petit ensurt. En el moment que venia la policia duanera, miro el passaport i em quedo amb la cara de pasta de moniato quan m’adono que l’agència es va equivocar amb la data d’entrada al país; segons el visat, no podíem entrar fins al cap de 4 dies… Ruc de mi de no revisar-ho… Em vaig mirar en Gadea i li vaig dir: “Ufff, l’hem cagat…” Total, que la senyora de la gorra amb galons i estrelles va agafar el meu passaport i jo resava, però, de sobte, es va quedar mirant el visat, em va mirar a la cara (jo fent l’orni) i em va dir en mongol alguna cosa com… Què hi fas, aquí, beneit? … Se’n va anar i va tornar amb un home amb cara de pocs amics i ens va dir: “Agafin les maletes que d’aquí 5 hores arriba un tren per tornar a Rússia.” Uffff… Jo ja em veia tornant a Rússia i que Rússia ens digués que nanai, aquí no pots entrar, així que agafa un altre tren cap a Mongòlia, i així 4 dies… rebotant de frontera en frontera.

Total, vam agafar les bosses, tots els amics del tren ens miraven amb cara de pena des de les finestres mentre ens feien gestos d’ànim i suport mentre els feien esperar fora del tren, unes 3 hores de llarga espera durant les quals ningú no ens deia què pensaven fer-ne, de nosaltres. De sobte, el nostre amic Cristian va parlar amb una senyora holandesa que pel que sembla treballava al consolat, i ens va fer de mediadora amb el problema. Per sort, vam pagar 20 euros cada un i vam pujar al tren, les cares de pena dels amics van passar a ser tota una filera de rialles i benvingudes, així que vam aconseguir arribar a la nostra destinació.

Sincerament, crec que només ens volien acollonir, perquè van corregir la data amb llapis i aquí no ha passat res… Dubto que els euros anessin a parar als cabals del país… De tota manera, mil gràcies a qui ens va ajudar, ho sento, si llegeixes això, vaig perdre el teu mail. No dubtis a avisar-me si véns per la meva terra, serà casa teva.

Vam arribar a la capital de Mongòlia, Ulaanbaatar, una ciutat on el caos circulatori és tot un poema, una ciutat on, desgraciadament, hi ha moltíssima pol·lució, així que ràpidament vam iniciar la nostra gira per les grans valls i els seus prats salvatges.

Al país hi ha diverses rutes conegudes, la més popular és la del sud, on pots visitar el desert del Gobi. Nosaltres vam optar per una altra, la ruta oest. Aquesta ruta es pot fer en uns 8 dies, llogues un tot terreny amb xofer, i a gaudir del país.

Hi ha diverses agències que gestionen aquestes expedicions, la més popular i amb una infraestructura millor és Nomads, que es troba a Peace Av. També tens la gent de Golden Gobi, que a més t’inclouen una guia que parla anglès i cuina per tu, però nosaltres vam triar la gent de UB Guest House, sincerament us ho aconsello si realment voleu viure una aventura més pura i ser per uns dies un nòmada més.

En aquesta ruta visites Kharkhorum, les grans valls, el gran llac blanc, i diversos poblats nòmades.

El nostre xofer, en Beijing, era tot un personatge de 37 anys i amb 3 fills, no parlava ni un bri d’anglès però ens enteníem perfectament amb gestos, el més habitual era el de menjar i sobretot el de “Beijing, quant falta?”, sempre et deia: “Dues hores”, mentre es descollonava; al cap de dues hores li tornaves a preguntar i et deia amb els dits: “Una i mitja!”, i vinga a riure altra vegada…

Si has d’anar a Mongòlia, oblida’t de les carreteres, directament no n’hi ha… tot són prats salvatges on vas rebotant dins del tot terreny durant hores i hores, cada dia recorríem distàncies inacabables de 5 a 8 hores. Sempre era el mateix, pujaves a una gran praderia i, des de dalt, veies una vall interminable, i al final una altra muntanya per pujar; quan arribaves a dalt, una altra vall interminable… En tot moment estàs envoltat de paisatges meravellosos, bestiar de tot tipus i de tant en tant et creues pel camí amb un home a cavall i, amb una mica de sort, amb un altre cotxe.

Dorms, vius i t’alimentes amb els nòmades, gent meravellosa, i és aquí on t’adones que els occidentals consumistes estem fatal del carabassot; aquesta gent viu feliç als gers (tendes), on òbviament no hi ha aigua, ni llum, ni, és clar… un televisor amb anuncis perquè t’ho compris tot… Tot es mou al voltant del foc central del ger, un foc que escalfa la casa i, a la vegada, és la cuina. No vull ni pensar en les seves vides quan arriba el fred, les temperatures baixen fins a 40 sota zero.

L’alimentació és molt bàsica, vam passar vuit dies a base d’una mena de sopa amb un gust a bestiar molt fort, i un te de llet; a mi personalment no m’agradava, però és el que hi ha, aquí no trobaré les braves i els “sevillanos” del Genil… El més semblant a un restaurant va ser una casa on hi havia una nena amb un tros de carn damunt de la taula envoltada de mosques; vegeu la foto i us en fareu una idea.

A l’hora d’anar al lavabo… doncs res, el millor és convertir-te en una cabra més, al camp i apa, si et fa vergonya pots fer servir una mena de cabanes de fusta amb un forat… Prefereixo ser cabra. El tema de la dutxa era molt natural, a la majoria de llocs directament no n’hi ha, i amb una mica de sort tens un mirall amb un recipient d’aigua, així que la visita al riu gelat era l’única solució. En altres més “moderns” tenien una caseta amb un bidó al capdamunt i un foc de llenya, tot un luxe 5 estrelles, aigua calenta!

Durant aquests dies vaig patir una mena de grip o virus; crec que va ser en Beijing, sempre tossia, així que al final jo també vaig ser un mongol més amb la meva tos i aquestes coses…

Vam visitar Mongòlia amb en Cristian (el de Milà) i l’Eric (l’alemany a qui van robar a Rússia), també va aparèixer en Jason al cap d’uns dies, amb dos catalans, l’Albert i en Miquel, un parell de personatges excepcionals que estan fent la volta al món amb l’opció de bitllet d’avió obert. Amb ells vam passar bons moments al nostre ger durant diverses nits de lluna plena i el foc als nostres peus.

En aquests mesos (aviat ja en seran 3) he conegut gent fascinant, sens dubte una de les millors experiències del viatge; de tots ells, un dels més interessants i amb qui hem compartit més dies ha estat en Cristian, l’italià de Milà.

En Cristian, amant de la fotografia, viatja amb la seva vella Nikon F dels anys vuitanta, una càmera que va comprar en un mercat de segona mà. En Cristian és admirable, té 25 anys i tot just ha acabat la carrera d’Enginyeria Biomèdica. Ara està viatjant sol durant un mes i mig, per tornar després a Milà i treballar en una botiga de llibres durant 3 o 4 setmanes i començar a buscar feina. Crec que en Cristian tardarà menys d’un any en enviar-nos un mail per tornar amb nosaltres…

Ah! Mentre érem al hostel d’Ulaanbaatar, hi havia una parella que parlaven anglès amb un accent català que els delatava, així que els vaig deixar anar un “adéu”, se’m van quedar mirant i, en català, em van preguntar d’on era, i els vaig dir… de Vilanova! Els dos es van quedar parats per un moment i em van contestar un… Sí home! I la Geltrú?! Nosaltres també! Que n’és de petit, el món… Una abraçada per a ells, ens veurem a casa quan torni, tenim pendent un esmorzar assolellat a la plaça de la Vila.

Tanco Mongòlia, de nou un altre tren, crec que ja portem més de 15.000 km a les espatlles, ara ens toca entrar a la Xina, un país on penso quedar-me uns dos mesos, així que el següent article tardarà una mica. Em toca prendre’m un moment de respir.

Visiteu l’album

Fins aviat.