Molt millor del que ens expliquen.

Un país on la gent està boja pel Barça (o el Madrid…) i et reben de manera cordial i afectuosa amb un “welcome to Iran”.

En passejar pels impressionants basars de Teherán o Esfahan, mentre feia algunes fotos, se m’apropaven per donar-me la mà, preguntar-me d’on era i oferir-me un te, menjar o fins i tot casa seva, gent del carrer i anònims que feien tot el possible, amb les millors intencions, perquè et sentissis còmode a la seva terra.

El més interessant han estat les converses, converses que ells mateixos començaven i que, poc a poc, alguns aprofundien sobre el seu país i estil de vida, un estil de vida normal i corrent amb diverses excepcions, però una d’evident, la de les dones. Sens dubte un punt negatiu segons el nostre punt de vist més occidental.

Per mi, i dins de la meva ignorància sobre el món musulmà, crec que les seves vides s’han de valorar sota un doble punt de vista. Un ha de ser el crític, i l’altre, el comprensiu.

El crític tracta sobre la censura i la manca de llibertats per poder decidir sobre un mateix, en el cas de les dones com en una cosa tan senzilla com la lliure decisió de portar el cap cobert o no i la manera de vestir. Aquest, sens dubte, és crític, ja que hi ha moltes dones que no volen dur aquest estil de vida, i s’hi veuen obligades. Vaig tenir un parell de xerrades amb algunes dones, fins i tot acompanyades dels seus marits, en les quals em deien que n’estaven fartes, de viure sota tanta opressió. Ara bé, a la vegada, i aquest seria l’altre punt de vista, també vaig conèixer gent que volia viure d’aquesta manera, i que fos respectada. Una mica dient que cadascú es cuidi dels seus problemes al seu país, nosaltres som així i així volem ser.

De tota manera, jo no acceptaria aquesta manera de viure per un motiu molt senzill: jo no vaig néixer allà. Tampoc no sé quina visió tindria si hagués nascut en aquest país i m’haguessin educat d’una manera estricta. Així doncs, no crec que sigui molt just jutjar les persones, més aviat cal jutjar el sistema.

Ara bé, a simple vista s’aprecia qui prefereix un camí o un altre, és molt senzill, amb tan sols una ullada. Hi ha dones que vesteixen totalment de negre, i només els pots veure els ulls, i altres que duen roba més “occidental”, i el mocador no el porten tapant tot el cap, i es maquillen. Per desgràcia, de vegades els criden l’atenció i els recorden les normes…

Com sol passar a molts llocs, no hi ha males persones, hi pot haver mals governs i condicions de vida rebutjables, però Iran, com a país, i la seva gent, són una autèntica meravella, les terres perses t’ofereixen infinitat de possibilitats i rutes per conèixer un país carregat de cultura i excel·lents persones.

Detalls que cal conèixer si visites el país.

Excepte els ciutadans nord-americans i d’algun altre país, visitar Iran és relativament senzill, pots aconseguir el visat quan contractis el viatge o bé pots arribar a Teheran i aconseguir in situ un visat (no garantit) de 7 dies si portes el següent:

Passaport amb validesa superior a sis mesos
Una foto 3 x 4
Indicar on t’allotjaràs
Bitllet de sortida del país confirmat
50 USD o EUR

Amb aquest procés, curiosament em van donar un visat de 15 dies en lloc d’un de 7.

Ampliar el visat no és gaire fàcil, però a les ciutats principals hi ha agències que se’n fan càrrec.

Ciutats interessants per visitar:

Teheran, una ciutat preciosa, molt trànsit i pol·lució; durant el dia creix en milions de persones que hi van a treballar.

Isfahan, basars i arquitectura impressionant.

Kashan, ciutat envoltada de llocs històrics i simbòlics.

Mashad, en àrab vol dir “lloc del màrtir”, ja que hi va ser martiritzat Imam Reza, el 8è imam.

Qom, una de les ciutats més sagrades del país.

Shiraz, famosa per les escriptures dels poetes perses.

Tabriz, ciutat suggerida com la bíblica localització del Jardí de l’Edèn.

Yazd, ciutat remota al desert, on l’arquitectura destaca perquè l’aigua flueix pels interiors de les parets de les cases, per mantenir-les fresques.

Zehadan, prop de la frontera amb Pakistan, on viu una àmplia mescla cultural i tribal.

A la zona del golf Pèrsic també hi ha diverses illes on destaca Qeshm, en la qual destaca el gran volum d’aus migratòries, l’1,5% de les aus de tot el món.

Clima: el clima és molt variable en funció de la zona i l’època de l’any, des de fred intens amb neu (hi ha estacions d’esquí) fins a 40 °C.

Volar: la majoria de vols des d’occident arriben a Teheran. Dins del país, es pot volar amb facilitat, i a preus molt econòmics. A Iran hi ha uns 70 aeroports. Volar dins del país pot ser complicat de vegades, per manca de places lliures.

Tren: setmanalment hi ha un tren des d’Istanbul (Turquia) i Damasc (Síria). Des d’Istanbul són unes 70 hores, i inclou el pas amb ferry al llac Van. Des de Síria, el tren no creua per Iraq, el trajecte el fa via Turquia.

La xarxa de trens del país no és molt extensa, però funciona perfectament.

Bus: és la millor manera de moure’s pel país, especialment entre ciutats grans, hi ha bones autopistes i els vehicles són impecables i molt econòmics. Un bus des de Teheran fins a Istanbul costa uns 50 euros. Intenteu contractar sempre el servei “super” o “1st class”.

Taxi: atès que el preu de la gasolina és gairebé 0 (crec que eren un parell de cèntims d’euro el litre… quins collons..) moure’s en taxi és econòmic. L’opció de taxi compartit és bona, a la majoria d’estacions de bus hi veuràs taxis a la porta que esperen viatgers per compartir el cost. Cal tenir en compte que condueixen bastant ràpid… També cal tenir en compte que per ser “guiri” et donaran preus 5 o 10 vegades més car, cal negociar.

Moneda: la moneda iraniana és el rial, i al principi és complicat, ja que no fan servir la paraula “rial”, sinó que parlen de “Tomans” i de vegades “Chomejni”.

1 Chomenjni són 10.000 rials
1 Toman són 10 rials.
1 euro són uns 15.000 rials.

Cost de vida: calcula uns 100.000 rials al dia si busques economia, però una xifra més realista seria de 200.000 a 400.000 rials al dia.

Cal tenir en compte que al país no hi ha caixers; és difícil treure diners, però davant de qualsevol situació d’emergència els principals hotels i també algunes botigues, com ara les de catifes, donen diners a crèdit, amb una comissió sobre el 20%.

Zones de risc: cal evitar les zones frontereres amb Iraq i Pakistan. Compte amb les zones turístiques.

Gais i lesbianes han d’actuar amb discreció extrema; l’alcohol està prohibit.

No fotografiar zones governamentals ni militars…

Doncs bé, fotografiar, conèixer i gaudir és el que he fet durant aquests últims 360 dies.

360 dies de tornada sobre un mateix que aconsello a qualsevol que estigui cansat de la rutina del dia a dia. Fes-ho, prepara’t, estalvia una mica i desconnecta una temporada, és una experiència excel·lent que marcarà possiblement la teva vida, que canviarà molts punts de vista que tens, valoraràs molt més les coses i acceptaràs moltes coses que ara et posen nerviós…

Aquí acaba aquesta sèrie de relats, relats que he compartit, i que sens dubte us animo a conèixer pel vostre compte.

A tots els qui he conegut, a tots els qui m’han seguit, mil gràcies.

Ara ja sóc a casa, ara toca recuperar-se… del lumbago per la revetlla de sant joan i per haver arrossegat la motxilla durant aquest any a base de trens i bus. De pas.. a veure si faig una mica de “calaix” i torno a partir al gener…

Tan aviat com pugui faré una nova web on mostraré la selecció d’aquest viatge i, poc a poc, posaré en marxa un projecte nou acompanyat de la meva càmera.

Ja us ho explicaré…

Fins aviat, bon viatge.

joan

Music: Jill Scott “A Long Walk”

L’Índia, el sud

Aquí vaig dir adéu a les àrides terres del nord per endinsar-me i conèixer el que ha estat una Índia diferent.

Vaig començar per Goa, la regió més petita de l’Índia, però a la vegada la més turística.

Goa, pel seu entorn i muntatges, em va recordar llocs com la República Dominicana; grans palmerars, resorts, platges precioses, però en certs llocs, massa “muntades” per al turisme, aquesta no era l’Índia que vaig conèixer en llocs com Varanasi, Delhi o qualsevol ciutat del Rajasthan. Això no és l’Índia.

De tota manera, si busques… trobes.

A Goa vaig recórrer la majoria de les seves platges i ciutats, començant per Anjuna. És aquí on vaig acabar bastant cansat de la pobra gent que es guanya la vida venent souvenirs i tot tipus de braçalets; ja pots estar estirat, o fins i tot dormint, que se t’asseuen al costat per a la sèrie de preguntes típiques:

Country sir?
First time in India?
What’s your name?
Do you want to see my shop?

O

Massage?

O

Et netejo les orelles? Aquests eren boníssims, a 30 metres de distància se’t quedaven mirant l’orella amb cara de dubte com dient: “Ui, et passa alguna cosa rara a l’orella”, i quan t’hi acostaves et deien que hi tenies sabó a dins, que ells te la netejaven… Però a veure, ¿¡com collons em pots veure el sabó dins de l’orella a 30 metres?!

Doncs res, això multiplicat per 20 al dia. Grrrxxxrrr!!!

Em sabia greu perquè són bona gent, i es guanyen la vida amb això, treballant de sol a sol buscant al turista… Ara bé, és un error, perquè en sé de més d’un que va sortir per cames d’aquella zona, jo el primer.

De tota manera, si vas a Goa t’aconsello anar al sud, concretament a Palolem, ja que en aquesta zona tens la mateixa platja de Palolem, on hi ha menys “assetjament” i tens un fotimer de llocs per dormir i menjar… A les rodalies hi ha racons com Agonda, on et sentiràs molt més tranquil.

Val la pena visitar les ciutats com Panjim, Vasco de Gama, Margao i Chaudri, totes comunicades de manera molt senzilla amb busos abarrotats, on sempre hi ha algun paisà que crida des de la porta la ciutat on es dirigeix el bus, molt bona gent i superbarat. Un trajecte de 50 km (d’1 a 2 hores) et surt per unes 40 rúpies, menys d’un euro. He d’advertir que si et fan por els avançaments en pujada i en ple revolt, o si et provoca ansietat anar una mica oprimit… val més que agafis un taxi. La manera de conduir a l’Índia no té res a veure amb la que estem acostumats… Jo m’he emportat més d’un ensurt, els cops de volant a l’últim segon per esquivar un camió, cotxe, moto o vaca… són normals.

Un consell: una vegada hagis decidit el lloc on et quedaràs, lloga una moto per moure’t pel teu compte; s’ha de negociar el preu, que sol rondar les 150-300 rúpies al dia (de 3 a 6 eur), i és la millor manera de veure aquesta zona.

Des de Palolem vaig agafar un tren que va començar el meu camí cap al sud, un trajecte curt, de només un parell d’hores, per arribar a Gokarna, a la regió de Karnataka.

Gokarna és molt més pur i autèntic, a més tot és molt més barat, tornant als preus més o menys normals de l’Índia.

El poble és petit, la gent molt agradable, i la platja infinita i tranquil·la, així que si busques tranquil·litat, pot ser que aquest sigui un bon lloc per descansar.

A Gokarna us puc aconsellar un lloc, es diu Flower Garden Café, és molt, molt, molt senzill, és davant del mar i té el seu encant, per només 150 rúpies, menys de 3 eurets.

Karnataka és una regió interessant, acompanyat de la Bàrbara, una meravella de dona tot-terreny, em vaig moure en bus de poble en poble vorejant la costa; en un parell d’ocasions ni tan sols vaig arribar a la destinació esperada, en passar per davant d’un poble amb platja li deia al xofer: “Para! Que baixo aquí.”, mentre que els paisans que anaven al bus somreien pensant… on va, aquest grillat? Vaig passar un parell de setmanes sense veure ni un sol turista, i ets molt ben rebut per la gent, quan t’acostes veus que corren a avisar la resta del clan dient “foreigner, foreigner”, se’n riuen, els fa gràcia, i sempre n’hi ha un que és el més llançat que ve a donar-te la mà, i et pregunten d’on ets i si és el primer cop que estàs per l’Índia. La majoria són pescadors, i gaudeixes de la seva companyia, en especial la dels nens.

Els nens de l’Índia et marquen i t’ensenyen a apreciar tot el que tens. Jo no ho sóc gaire, de nens, però reconec que em quedava embadalit davant el seu somriure i els seus ulls brillants. He viscut experiències inoblidables amb ells, a Goa vaig col·laborar amb un centre d’acollida que s’ocupa de treure’ls del carrer per donar-los de menjar, és per veure-ho, tots en fila amb el plat perquè els donin el Dal (arròs amb una espècie de salsa), s’ho mengen asseguts ordenadament a terra i amb les mans, quan acaben netegen el plat i t’obsequien amb un “Thank you” i un somriure.

També vaig anar a veure on malvivien, sota plàstics i sense res, una cosa extrema quan arriba l’època dels monsons. L’Índia creix sense parar, i gairebé sense control, les famílies pobres arriben a tenir 4 o 5 fills, així que l’Índia no tardarà gaire a ser el país més poblat del planeta.

A la vegada que creix, aquest país creix de manera pobra però també en riquesa, un país on hi ha més rics que habitants té Espanya, les classes cada vegada es distancien més, els rics són cada dia més rics i els pobres són més pobres. Cada vegada hi ha més influència occidental, cosa xocant, ja que per una banda poses la tele i no paren de passar-hi vídeos musicals amb els nous artistes a l’estil raper americà, amb xavaletes lleugeres de roba, i per l’altra banda al carrer la majoria de dones van ben tapades. Un detall curiós que he vist i que era notícia a totes les cadenes, era la prohibició a un equip de cricket de tenir cheerleaders… Pel que es veu alteraven el personal. Normal, eren unes tremendes rosses occidentals que fotien uns “meneos” que fins i tot al llançador de la bola se li partia el coll… Al final l’assumpte es va arreglar posant-los uns pantalons sota la faldilleta i tots contents.

Bé, seguint el recorregut…

En arribar al sud de la regió de Karnataka, vaig anar des de Mangalore fins a l’interior, passant per Madikeri i Kushalnagar, on vaig visitar una zona amb exiliats del Tibet, d’allà a Mysore, on us aconsello visitar el mercat. Més al sud i dins de la regió de Tamil Nadu hi ha Udagamandalam i Coonor, zona interessant per veure parcs nacionals i extenses plantacions de te. Més al sud Coimbatore, i finalment de nou a la costa, on vaig arribar a la regió de Kerala, concretament a Fort Cochi, un lloc interessant i aconsellable. Després, més al sud, Alapuzza, on es troben els famosos backwaters, llargs canals que es recorren en barques o home boats, una cosa realment sibarita però molt aconsellable. Des d’allà cap al sud en vaixell fins a Kollam, després un bus fins a Varkala, zona turística i lloc on es practica la medicina Ayurveda.

Vaig creuar Kerala i vaig arribar fins a la punta de l’Índia, on hi ha Kanyakumari, un poblet pescador que va quedar afectat pel tsunami a Tailàndia; d’allà a Madurai, on de nou em vaig retrobar amb “l’Índia del nord”. Des de Madurai, tren fins a Chennai per anar a les Illes Andaman.

Poca cosa més, he passat un parell de setmanes a les Illes Andaman (recomano l’illa de Hawelock), dues setmanes fotudes perque vaig pillar el cicló que despres va afectar Birmania… d’allà a Calcuta, després uns dies a Varanasi, Delhi, i una nova etapa, aquesta vegada per Iran; des de les terres perses aniré cap a Turquia, per mirar d’arribar a l’illa d’Amorgos a Grècia, lloc que sempre he volgut visitar, ja que és on es va rodar bona part de la pel·lícula El gran blau, tot un clàssic per als qui ens agrada el mar. Un lloc preciós per acabar aquest any de viatges i fotografia.

En definitiva, per veure bé l’Índia necessites molt temps, anys, de tota manera, després de 6 mesos per aquí us puc donar un consell bàsic.

Si véns a l’Índia per un parell de setmanes, mou-te en taxi amb xofer, si véns per un parell de mesos, combina-ho amb tren, bus i vols, però si realment tens temps, ves-hi amb una bossa petita, un parell de samarretes i compra’t una vespa antiga de segona mà impecable per uns 60/100 euros, i a gaudir del país, “tú te lo guisas y tú te lo comes”. Si has de fer un trajecte llarg en tren, quan reserves el bitllet pots pujar la vespa al tren per pocs diners, quan acabis el viatge l’envies cap a casa per uns 300 euros i, si vols, la vens volant per uns 1.200 euros. Aprofita que estan de moda.

Des de Grècia ja tornaré per complir la promesa d’arribar puntual a la boda del meu bon gran amic Gerard i la Carmeta. Hi ha barra lliure, no?

Total, només haurà estat un any. Un gran any.

Com sempre, plasmo aquestes paraules amb fotografia, la raó de la meva “aventura”. Podeu veure el que us he explicat a la secció Portfolio i àlbums.

Una abraçada a tots els amics amb els quals m’he creuat, i un d’especial per a en Kiko i la Laura, tan aviat com torni podré conèixer la Claudia.

Un gran país ple de contrastos… i de vaques.

Una autèntica meravella, un país místic i espiritual, de vegades dur, de vegades pesat, però sens dubte incomparable.

Tenia pensat creuar l’Índia en un parell de mesos, finalment m’hi estaré 6 mesos, el que dura el meu visat.

La ruta per l’Índia va començar a Gorakpur, on vaig arribar en un bus ple de gom a gom des de la frontera del Nepal, mentre patia per la meva motxilla, que havia hagut de deixar novament al sostre del vehicle, on cada vegada pujaven nous passatgers.

A Gorakpur mateix vaig agafar un tren fins a Varanasi. Aquesta és una de les ciutats més fascinants que he vist mai, una cosa única i realment especial per a qui viatja amb una càmera de fotos com a companya de rutina.

A Varanasi vaig tenir molta sort al coneixer al Jordi. A l’estació de Gorakpur, mentre esperava el tren, em vaig creuar amb un noi que tenia pinta de ser de la meva terra, així que li vaig deixar anar un “fins després”, se’m va quedar mirant i no em va contestar, així que vaig pensar que no era de la meva terra. Al cap d’una estona se m’acosta i amb cara de sorpresa em pregunta: “Ei, m’has dit fins després?” “¡Sí, és clar!” “D’on ets?” “De Barcelona.” “Jo també!”

Vam agafar plegats un tren nocturn i per euro i mig al dia, vaig passar un parell de setmanes en una casa amb una família i un grup de catalans que van a l’Índia per aprendre a tocar el sitar, un instrument típic d’aquesta terra. Teníem la casa ocupada amb música, un pernil i pa amb tomaca! Al cap d’uns dies, es va apuntar al grup la Tanja, la meva amiga alemanya que va creuar amb mi el Tibet i amb qui vam fer l’Himàlaia.

Varanasi

Impactant per a tot el qui arriba “fresc” des del seu lloc d’origen més “civilitzat”, tot i que això de civilitzat de vegades ho dubto, perquè molts cops, l’Índia, Varanasi i la seva gent són més civilitzats que molts altres llocs amb carrers nets i persones perfumades però carregades de complexos, enveges i bajanades diverses. Aquí tothom accepta la seva vida sense pensar contínuament en la dels altres.

A més, aquí m’he passejat tan tranquil amb la càmera i no me l’han robat, i això, al meu país natal, és més arriscat.

Varanasi és surrealista, com bona part d’aquest país. Un lloc on conviuen sense problemes però de manera caòtica, homes, dones, bohemis, micos, gossos, rates, rickshaws, tuc-tucs (taxis) i centenars de vaques que converteixen els carrers en un camp de mines.

De tota manera, és impressionant. Després de diversos dies d’adaptació a aquest nou medi de vida, et captiva; almenys a mi em va passar, com a molts altres que he tingut la sort de conèixer.

Varanasi no és una ciutat de pas, no és un lloc on passar un parell de dies, t’hi has de quedar, familiaritzar-te amb la gent prenent chai al carrer, conèixer els racons i participar en els seus ritual. Llavors coneixeràs de veritat Varanasi i ja pots dir que has anat a l’Índia.

Això sí, si ets tirant a “delicat”, dels qui es tapen el nas… aleshores és millor que no hi vagis, o sí, ves-hi i canvia el xip, perquè la vida és plena de merdes de color rosa més fastigoses que la d’una vaca, de pasada veuràs lo afortunada que es la teva vida.

Com es pot descriure “surrealista”?

Un dia qualsevol, en una de les meves habituals assegudes per prendre el chai de 3 rúpies en un quiosc del carrer, vaig poder veure, en la mateixa escena, tot el següent:

Un toro muntant una vaca; la vaca no volia, així que les carreres i les envestides provocaven un cert caos entre els transeünts.

Un mico robant una poma d’una parada de verdura.

Dos gossos en plena baralla. Una rata fent equilibris als cables elèctrics.

Un pobre home, amb lepra i sense cames, arrossegant-se per terra amb una mena de patinet per demanar unes rúpies.

Alhora, una altra vaca intentava emportar-se unes verdures d’una altra parada, mentre la venedora l’espantava amb un bastó, a la vegada que aguantava una vella balança amb un parell de taronges.

I al fons de l’escena, un policia amb un fusell vell i una comitiva que anava cap al gath amb un difunt, mentre cantaven i somreien.

Tot això en només uns instants.

Em vaig quedar mirant l’home que em preparava el chaiet i ens vam somriure mútuament, com si jo li estigués dient… “Déu n’hi do, eh?”… i ell em contestés amb un “Noi, és el que hi ha! Benvingut a l’Índia!”

Tot això ho accepto, fins i tot diria que després de passar unes setmanes per aquí m’agrada veure-ho, però el que sí repudio i critico de l’Índia, un país amb el potencial per fer míssils transoceànics, supersònics, megalítics i xurripitiflàutics… és que encara hi hagi gent morint-se literalment pels carrers i que siguin les Ongs qui tinguin que treure les castanyes del foc en moltes ocasions.

Durant aquests mesos he vist escenes realment dures i extremes, que et fan perdre el son i et fan sentir realment afortunat.

Doncs bé, després d’aquests dies a Varanasi, on vaig celebrar el fi d’any a bord d’una petita barcassa al Ganges, me’n vaig anar a Agra.

A Agra, després de pagar 750 rúpies, vaig poder entrar a veure el Taj Mahal. Tota una meravella, tot i que no em va impressionar tot el que realment pensava.

A Agra i principalment al voltant del temple, els indis es guanyen la seva fama de pesats amb els turistes, n’acabes fart; cada pocs segons et vénen amb les mateixes preguntes, tot per aconseguir unes rúpies. És aquí on arribes a odiar l’Índia, però al final t’hi acostumes, no hi ha cap més remei. El fet de baixar d’un bus o un tren i haver d’esquivar 50 persones que vénen a oferir-te taxi i hotel és un estrès. De tota manera, el millor és abaixar el cap, i creuar el més ràpid possible mentre vas dient “no, thanks”. Una vegada surts del caos és quan ja pots negociar el taxi, segur que un dels 50 és més insistent que els altres i et segueix durant diversos minuts. L’error és quedar-se parat davant d’aquesta multitud, posar cara d’ensurt i dir la paraula “taxi”… quin dels 50 s’emporta el client?

Després d’un parell de dies a Agra (més que suficients) vaig anar a Orchaa, un petit poble al sud d’Agra molt aconsellable. Infinitat de temples i molt més tranquil, només hi ha un carrer principal i la resta és camp obert.

Des d’Agra vaig agafar un tren durant 35 inacabables hores per donar-me el capritx d’uns dies de platja a Goa, una mica de descans, unes fotos del carnaval i, des d’allà, a Delhi.

A Goa em vaig retrobar amb en Cabesa (Gadea) i la Tanja, ens vam fer un bon fart de sol i platja, i també de peix.

Sobre Goa ja us en parlaré a l’article següent, que tractarà sobre el sud de l’Índia.

Delhi

A Delhi, el bullici i l’ambient de motxillers amb baix pressupost es mouen pel Main Basar, un lloc excel·lent per quedar-s’hi, ja que a pocs metres hi ha una de les principals estacions de tren. A les estacions cal estar alerta, intentaran estafar-te dient que no venen bitllets, ja que l’oficina per a estrangers s’ha traslladat. És una farsa, estan conxorxats per portar-te a una altra oficina i vendre’t un paquet. L’oficina per a turistes és a la primera planta de l’estació, i és molt fàcil comprar-hi els bitllets.

Una altra estafa habitual és si arribes a Delhi en avió. El taxista et portarà a una agència amb l’excusa que abans d’anar al teu hotel l’has de confirmar, la trucada a l’hotel és falsa i t’intentaran vendre un altre paquet. Si et passa això posa’t seriós i ferm, i no et tallis, si es posen pesats fums un parell de grits, després et somriuen, et deixen anar un “ok, ok” i aquí no ha passat res.

A Delhi vaig recollir la Bàrbara, la meva mitja taronja i companya de viatge per les properes setmanes; també va arribar la Libita, i en Gadea va prendre nou rumb cap a l’est del globus, amb destinació final Argentina, lloc on espero arribar algun dia o altre per compartir un bon asado i poder recordar els grans moments que hem compartit durant aquests mesos.

Des de Delhi vaig agafar un tren cap al nord del país, concretament a Haridwar (110 rúpies assegut), de Haridwar a Rishikesh, tren 5 rúpies, tot i que en tuc-tuc hi arribes per unes 35 rúpies. A Rishikesh és aconsellable quedar-se a Lashman Jaula, una de les meques del ioga.

En aquesta zona és aconsellable presenciar la cerimònia de la sortida i la posta del sol al Ganges, és impressionant però he d’advertir que és una mica dur si ho fas a Haridwar, aquí és on veuràs la pobresa més extrema i la gent més desgraciada. Especialment durant el ritual de la sortida del sol, pobres, captaires i malalts se t’acostaran per demanar-te unes rúpies, no pots evitar que se’t tirin a sobre sense poder fer res per ells.

Després d’uns dies pel nord, vam començar la ruta pels pobles de la regió del Rajhastan. Possiblement l’Índia més bella i mística, recórrer ciutats com Jhaipur, Pushkar, Jodhpur, Jaisalmer i Udaipur és indispensable. Si tens temps, t’aconsello anar de Pushkar a Podhpur amb camell, són 5 dies per uns 40 euros.

Sobre Rajasthan i l’etapa amb camell entre Pushkar i Jodpur he de dir que és el millor que he fet a l’Índia. Aquí és on de veritat et trobes i comparteixes temps amb gent realment autèntica i meravellosa. Són persones que viuen d’una manera totalment rural, en petites cases, moltes vegades fetes amb fang i palla. Et veuen arribar, surt tota la família a saludar-te quan passes i tots volen que t’aturis, que entris a casa seva i comparteixis un chai amb ells; un chai que és tan senzill com agafar la cabra o la vaca, munyir-la i apa, chai-chai en marxa. De nou, el qui menys té és el qui més et dóna.

Si vas amb temps t’aconsello aquesta experiència. Això sí, dorms al ras i cada dia menges més o menys el mateix, i acabes amb els ronyons destrossats. El preu ronda les 4.000 rúpies per a dues persones durant 5 dies de viatge.

De Rajhastan a Bombai, la ciutat més gran de l’Índia i no tan idíl·lica com ens la cantava Ana Torroja amb el seu Hawai Bombay.

Per acabar, una sèrie de punts negatius de l’Índia. A més de la misèria, la pobresa i la gent malvivint pel carrer amb diverses malalties, he de dir que si ets dona i sobretot si vas sola, et sentiràs observada i assetjada en molts llocs. Un consell: vesteix-te amb robes locals, fes servir mocador i passa totalment d’ells. Si es posen realment pesats, els fums un parell de crits, aleshores es posen a riure i et deixen anar l’”ok, ok”. Un altre aspecte que et fa avorrir aquest preciós país és la conya que es porten amb els preus de les coses, és regatejar sense parar. Però al final t’hi adaptes.

Fotografia

Crec que ha estat a l’Índia on realment he fet alguna cosa especial, la feina l’he anomenat “India, faces & places” (L’Índia, cares i llocs), la podeu veure a la secció de Portfolio i àlbums. És un resum de cares i llocs, una feina de diverses setmanes per tots aquests llocs, amb això i com sempre, espero que us ajudi a comprendre totes aquestes paraules.

Crec que l’Índia és un país que, per conèixer-lo més a fons, cal passar diversos dies a cada lloc, temps indispensable per conèixer-ne els carrers, els racons i la gent. Sense ànim de “fantasmejar”, ja que és cert; durant els últims anys he estat en uns 30 països, i mai abans havia trepitjat una terra tan especial i fotogènica com aquesta.

Espero que tingueu uns minuts de temps per veure-ho, que us agradi i que ho visiteu.

No dubteu a penjar a la zona de comentaris les vostres impressions, em satisfà moltíssim veure la vostra manera de veure el que faig.

Detalls i consells

A l’Índia pots volar per l’interior del país de manera econòmica, els vols solen costar unes 3.000 rúpies (60 euros) i aquestes són les principals companyies:

www.flykingfisher.com (recomanada)
www.goindigo.in
www.goair.in
www.airdeccan.net
www.spicejet.com

Trens

Gairebé tot el país està connectat per tren. Hi ha 3 tipus de classes, SEAT (seient) aconsellable per a trajectes curts, Sleeper 3AC i 2AC. Per comprar bitllets a l’estació cal saber el número de tren, i és una mica complicat, pots adreçar-te a les agències, que carreguen una comissió d’unes 50/100 rúpies (1 o 2 euros).

Bus

Hi ha infinitat d’autobusos, precaris però funcionen, aconsellable per a trajectes curts. Moure’s en bus és fàcil i molt econòmic, sempre hi ha algú que crida el nom de la ciutat des de la porta. Pregunta el preu abans de pujar a la gent que l’està esperant, és possible que en algun cas intentin cobrar-te de més.

De tota manera, si tens temps, tot i que és una mica caòtic i viatges acompanyat d’alguns ratolins inofensius, aconsello fer servir el tren. Si tens poc temps, agafa l’avió, però reserva amb prou temps d’antelació per aconseguir un bon preu. No te’n vagis de l’Índia sense pujar a un tren.

A les principals ciutats mou-te per les zones de mercats, allà hi trobaràs infinitat d’hotels i guest houses per unes 200 a 500 rúpies (4 a 10 euros).

El menjar és excel·lent, tot i que s’ha de demanar que sigui poc picant… Viure a l’Índia de manera correcta et pot costar unes 300–1.000 rúpies al dia (6 a 20 euros).

Tota aquesta ruta pel nord es pot fer en un mes sense problemes.

Una abraçada a tots i, en especial, a tota la gent que s’ha creuat amb mi durant tots aquests mesos.

Dedicat al gran Gadea, Barbara, Libita i en especial per la Nuria
Namaste

El Nepal és únic, pots caminar per la falda de l’Himàlaia i en unes hores penetrar en un entorn salvatge a sobre d’un elefant, com si fossis a l’Àfrica.

La seva gent és entranyable, excel·lents persones que la majoria viuen una pobresa extrema, els ancians i els més petits són increïbles, uneixen les mans i t’obsequien amb un “Namaste”, la salutació tradicional d’aquestes terres.

Tan aviat com vaig arribar al Nepal em vaig adonar que aquest país també m’agradaria. Des de la caòtica frontera amb el Tibet i seguint les instruccions de l’home que s’ocupava de cobrar, vaig agafar un bus a Katmandú, perfecte, el bus estava a punt de sortir. Al cap d’uns minuts es va aturar com a destinació final, i el cobrador va desaparèixer per art de birlibirloke. Em va tocar buscar-ne un altre i tornar a pagar de nou, un trajecte de 150 km que et porta a la capital en 9 inacabables hores. Tota una pallissa de benvinguda, però interessant.

Si vas en grup, potser és millor contractar un Jeep… més ràpid, segur i senzill. L’estat dels autobusos nepalesos és patètic, els pneumàtics són llisos al pur estil Fernando Alonso, i la vista des de la finestra (algunes amb barrots) als penya-segats et causa certa preocupació.

Després de la serenitat del Tibet, en arribar a Katmandú ja vaig poder gaudir d’una mica de caos i activitat.

Katmandú és una ciutat fascinant on regna el col·lapse circulatori, el no parar d’escoltar clàxons i esquivar tot tipus de vehicles i algunes vaques, mentre escapes de la gent que et vol vendre de tot i sense poder fer res amb tots els petits descalços que et demanen diners per a unes galetes. Katmandú és una ciutat relativament turística, el centre de la bullícia és al Thamel, un lloc que aconsello per a unes poques hores al dia. Tan aviat puguis, dirigeix-te a Patan, a l’altre costat del riu. Allà, per Durban Square i els voltants, hi veuràs el mateix que a la zona del Thamel, però de forma més pura, sense tant turisme i sense que et venguin res.

Indispensable la visita als Pashupatinath, et durà a la teva infància recordant El llibre de la selva.

Un consell, si del Nepal has d’anar a l’Índia i no tens el visat, hauràs de treure-te’l a l’ambaixada de Katmandú; és una mica caòtic, pel que t’aconsello pagar una mica més i fer-ho en una agència. Et puc aconsellar Great Adventure, contacte: Prakash, són al Thamel (la seva web i dades: www.trek2himalaya.com), i amb mi han estat molt formals, el visat triga uns 5-6 dies. Cost total uns 60 Euros, 6 mesos visa, 2 entrades.

Doncs bé, després de passar uns dies a Katmandú i preparar el meu següent visat, juntament amb el grup de gent amb qui vaig recórrer el Tibet, vam anar a Pokhara, una ciutat turística i freqüentada pels amants de la muntanya. Pokhara destaca pel seu llac, on pots fer una passejada amb barca, i perquè des d’allà pots accedir a diversos trekkings al voltant dels Annapurnas (l’Himàlaia), els dos més populars són l’Annapurna circuit i l’ABC.

A Pokhara us puc aconsellar un parell de llocs per quedar-vos, els dos són a Lake Side: el Peace Eye, davant de Karki house, i el Holly Lodge, que es troba al carrer paral·lel. En tots dos hi tens habitació doble per unes 300 rupies (3 euros). Menjar pels carrerons, a meitat de preu que davant del llac.

Treks

El trekking més popular del Nepal és el del camp base de l’Everest, que es troba al nord-oest del país; aquest trek no surt des de Pokhara, a Pokhara només accedeixes als Annapurnas. Des d’aquesta zona, els recorreguts més populars són dos, l’ABC (Annapurna Base Camp) i l’Annapurna circuit, que és un tomb al voltant de les principals muntanyes, un trek que se sol fer entre 15 i 25 dies. Un no parar de pujar i baixar pendents. Si ho vols fer en poc temps, hauràs d’estar en plena forma per suportar jornades de 6 a 10 hores de camins amb inacabables escales de pedra enmig d’impressionants paratges.

L’ABC (Annapurna Base Camp) (el permís costa 2.000 rupies, uns 20 euros) Ja que l’Everest el vaig visitar des del seu costat tibetà, vaig optar per l’ABC.

El trajecte comença a Phedi, on arribes amb taxi (400 rupies, més o menys, 4 eur). Des del seu inici, després de les primeres pujades i de pagar el “peatge” als maoistes (100 rupies per dia), dubtes si has fet bé de començar aquesta excursió. Les primeres pujades et deixen les cames a gust mentre creues els primers poblats on tens lodges (albergs) on dormir, menjar, descansar o plantejar-te si fas mitja volta… No ho facis! Segueix! Més amunt t’esperen ponts penjants, la selva en el seu estat pur i les muntanyes nevades. Si estàs atent veuràs micos, si estàs “de molt mala sort”… veuràs algun lleopard; tranquil, és una cosa realment improbable i els de les muntanyes són vegetarians…

Els principals poblats que creuaràs són Pothana, Landruk, Chhomrong, Bamboo, Dovan, Himalaya i Deurali, per posteriorment vorejar una de les vistes més espectaculars, la del Machhapuchhre (6.998 m), sens dubte, la muntanya més maca que he vist mai. Des d’allà, després de diverses hores de jornada, arribes al camp base de l’Annapurna south (7.219 m). El camp base es troba a 4.130 m i és una autèntica meravella, et trobes enmig d’una gran vall blanca, envoltat de majestuoses muntanyes que es vesteixen de color vermellós quan arriba el capvespre. Estàs esgotat, i fa molt fred, així que a les 8 de la tarda ja estàs embolicat dins el sac de dormir i amb diverses flassades pesades.

A les 6 del matí, un te masala i a gaudir d’un paisatge a trenc d’alba difícil de descriure, per això, el millor és una foto.

El camí de retorn recorre els mateixos poblats, però en arribar a Chhomrong et dirigeixes cap a Naypul, sempre recorrent el vessant del riu Mondi Khola. El camí de tornada des de Chhomrong és fàcil, gairebé tot són planes, així que la “tortura” ja arriba a la seva fi.

En general, aquest trekking dura 7 dies, 5 d’ascens i 2 de descens, a una mitjana de 5 a 9 hores al dia. Personalment ho trobo una mica dur, crec que és millor fer-ho en 6 dies de pujada i uns 3 de baixada, d’aquesta forma en lloc de caminar amb el cap cot i esgotat, tindràs temps de gaudir de l’entorn i de la gent. Una altra opció que realment aconsello és fer aquest trekking però molt més a poc a poc, caminar només un parell d’hores al dia i recórrer tots els poblats, emportar-se una mica de lectura, prendre el sol i conèixer més a fons els llocs.

A part dels bells paratges, cal esmentar la seva gent i el seu estil de vida. En tots els lodges el menú és extens, hi pots menjar des del típic dalbat fins a uns suculents spaghetti amb tonyina i una Coca- Cola… Et preguntaràs… ¿com hi arriba una Coca-Cola al camp base? Doncs a l’esquena dels portadors, gent que dedica tota la seva vida a pujar i baixar les muntanyes amb un cistell en l’esquena. És impressionant veure’ls pujar; mentre pujava un dels empits, darrere meu venia una senyora d’avançada edat donant-me presses… Jo asfixiat i ella carregada de llenya i descalça.

Els descensos els fan de forma vertiginosa, impossible seguir-los. I tot per uns cèntims per port.

En tornar a Pokhara em vaig prendre un parell de dies de descans, un afaitat a fons amb en Rach, un massatge i a per un altre bus. Allà la “família” ja va començar a dispersar-se, la majoria se’n van anar a l’Índia (Goa) per a passar-hi el Nadal.

Sherpas i guies:

Encara que és relativament fàcil fer-ho en solitari, per pocs diners pots anar acompanyat d’un guia. De totes maneres, si en necessites un és molt fàcil trobar-ne. A Holly Lodge pregunta per en Dil o contacta per correu electrònic amb Tems Sherpa (es diu Sherpa de cognom): om_mane88@hotmail.com

La millor època de l’any per fer aquesta zona és març, abril, agost, setembre i octubre. Febrer, novembre i desembre comencen a ser més frescos, gener és bastant fred, i al maig, juny i juliol la pluja és més probable. En tots els casos, has de dur un equipament adequat per al fred, a Pokhara mateix en pots comprar i llogar.

He de dir que abans de viatjar al Nepal s’ha de consultar la situació entre l’exèrcit del país i les tropes maoistes. Actualment la situació és relativament estable.

Des de Pokhara em vaig desplaçar a Saurah, a les portes del Parc Nacional de Chitwan, el principal parc del país, tota una meravella en un entorn completament diferent, elefants pels carrers i gent encantadora vestida amb roba que et fa recordar l’Àfrica, poblats de fang i unes excel·lents postes de sol davant del riu. Un altre parc menys popular però molt interessant és Bardia, a l’oest del país.

Buscant animals, a Chitwan vaig fer una excursió a peu per la selva, completament acollonit, ja que el dia abans em van donar les corresponents instruccions pel que fa a la probable trobada amb algun “afable” animal… Per exemple, si et trobes amb un rinoceront, puges a un arbre; si es tracta d’un elefant… corre i camufla’t entre les males herbes; si és un tigre, agrupa’t amb el guia, aplaudeix i crida amb força… Després de la xerrada em van dir que en els últims anys, 4 guies havien mort mentre protegien les vides dels seus clients. Doncs bé, després d’aquestes instruccions, ves i intenta dormir que a les 6 del matí és el teu torn.

Després d’un recorregut en canoa durant l’alba i amb una espessa boira, ens van deixar a la vora del riu, això sí, minuts després de creuar-nos amb un cocodril que prenia el seu bany matinal.

Entrem a la selva apartant les branques, “cul apretat”… i el que és… empenyent cap a dintre. De cop i volta, el guia ens va alertar amb el seu senyal d’aturar-nos i amb la mirada profunda, mentre ens demanava silenci perquè ens acostéssim mentre assenyalava amb el dit entre la mala herba… Era una papallona (el guia descollonant-se). Al cap d’uns minuts, una altra aturada; el següent va ser una espècie de gallina, després del corresponent alto i silenci del guia… que es tornava a partir de riure mentre l’assenyalava dient: “Chicken jungle!! Very dangerous!!”… Cada pocs metres jo tenia un arbre controlat i deixava ben clar a la resta del grup que aquell arbre era el meu… No vam veure res més, només ens vam trobar amb els excrements recents d’un rinoceront i unes marques d’urpes de tigre, la qual cosa ens va produir el seu corresponent temor fins al final de la passejada. Com bé diu el meu amic cabesa (Gadea)… els animals ens tenen més por a nosaltres que nosaltres a ells.

De totes maneres, trobar-te un animal d’aquest estil és una loteria, el grup que ens seguia es va topar de cara amb un ós, segons el guia, el més perillós de tots.

A Chitwan pots fer més activitats, un passeig per l’interior del parc en elefant és interessant, allà sí que vaig poder veure el preuat rinoceront; no ho sé, potser ho tenen tot preparat per quan arriben els guiris com jo… De totes maneres, i després de veure’l, em vaig alegrar molt de no haver-me topat amb una bèstia d’aquestes arran de terra i sense arbres a la vista.

A Chitwan és imprescindible llogar un bicicleta i recórrer camins, tota una meravella entre petits poblats i gent amable, senzilla i molt maca.

Va ser durant la meva última passejada quan em vaig trobar amb un orfenat, una petita casa on viuen 16 nens i els seus tutors. Des de l’interior, una dona gran em cridava perquè entrés, va ser al migdia i vaig acabar sopant dalbat amb ells.

Des de l’inici d’aquesta “escapada”, ja fa prop de 7 mesos, tenia clar que ho feia per diversos motius; un era el mateix fet de viatjar i prendre’m un respir després d’anys de “non-stop”, amb això poder dedicar-me a una mica mes a la fotografia, crear el meu bloc perquè els meus em seguissin, un lloc on alhora pogués “exposar el meu treball” i explicar de manera senzilla como m’anaven i veia les coses.

Agafar tot aixó com si fos una coctelera, compartir-ho amb els altres perquè pogués ser d’utilitat i/o entreteniment. Amb tot aixó, la meva il·lusió (perquè, qui no té il·lusions?) era col·laborar amb alguna causa justa; em vaig interessar per col·laborar amb alguna ONG per oferir-los els meus serveis com a fotògraf i fer un reportatge de manera gratuïta sobre la seva tasca per difondre’l amb la finalitat d’aconseguir alguna ajuda per a ells.

Durant aquest temps, fer-ho amb una ONG no ha estat senzill, així que he decidit intentar-ho a petita escala amb aquesta gent de l’orfenat de Chitwan.

Des d’aquí, us demano ajuda per a aquesta gent, l’ajuda és molt simple, ja que tan sols amb 16 euros pagaràs el menjar d’un nen durant tot un mes, 16 euros, el preu d’un simple sopar a casa nostra.

Como es pot fer?

Hi ha dues maneres possibles: una és directament a l’orfenat: imprimeix aquest text, i adreça’t o envia’l al teu banc amb les teves instruccions i l’import que vols aportar. Les dades bancàries de l’orfenat són les següents:

NEPAL CHILDREN WELFARE HOME

HIMALAYAN BANK LIMITED

TANDI, BRANCH

S/A - 508270 “J”

SWIFT CODE: HIMANPKA

IMPORT:

CHITWAN, NEPAL

REFERENCE: WWW.JOANUBIDE.COM

També pots fer-ho mitjançant Paypal, amb targeta de crèdit, des de la meva web a l’apartat “donacions”, seleccionant “Children Welfare Nepal”.

Si vols conèixer els protagonistes d’aquest lloc, si vols saber com és la Reya, una nena sense pare i amb la mare malalta, que ja no la pot mantenir, o bé l’Usha, una altra petita que es va quedar sense pare l’any 97 i la seva mare va desaparèixer, he creat un àlbum específic per a ells. Visita’l a la meva secció d’àlbums.

Si algun dia vas al Nepal, t’aconsello que els visitis en persona.

Si vols estar al corrent sobre aquest assumpte, t’aconsello que et subscriguis a la meva web al seu apartat corresponent; no rebràs spam, només un mail d’avís cada vegada que tingui novetats; també pots fer servir el sistema RSS.

Crec que l’àlbum del Nepal, juntament amb el de l’orfenat, ha estat possiblement fins ara el millor treball fotogràfic, una sèrie de prop de 250 fotografies, un àlbum complet, des de Katmandú, pujant per l’Himàlaia i acabant al Parc Nacional de Chitwan. Un àlbum que requereix uns minuts de temps per veure’l, espero que trobis un bon moment per fer-ho, i que et serveixi per comprendre totes aquestes paraules.

Si us interessa tot això, i creieu que és útil, passeu-ho als vostres amics i contactes.

Per la meva part, amb aquest àlbum, més les fotografies del Nepal, intentaré buscar algun diari per publicar-ho; si casualment coneixeu algú en alguna revista o mitjà de comunicació, us agrairé que l’hi comenteu, lliuro aquest treball sobre el Nepal de manera gratuïta, només han de contactar amb mi per correu electrònic a joan@joanubide.com.

Si es dona el cas, les empreses també poden participar-hi com a patrocinadors, si ho demanen s’esmentarà la seva participació.

Tornant al “bloc”… un altre bus.

Com a anècdota… abans d’entrar a l’Índia, de camí cap a Sunauli (frontera) vaig anar a Lumbini, lloc on va néixer Buddha. El meu amic Carlos, un madrileny enrollat que vaig conèixer als Anapurnas, em va parlar sobre un curs de 10 dies de meditació… Vaig pensar “mira, pot estar bé passar allà el Nadal, m’ensenyaran a meditar i desconnectar, que m’anirà de perles, perquè no paro mai de fer anar el carabassot, jo…” Total, m’hi vaig apuntar, a la meva gent els vaig dir que estava sense mail 10 dies perquè estaria de safari, si els arribo a dir que anava a un temple a meditar, s’haurien pensat que m’havia tornat ximplet…

Al migdia, quan vaig arribar al lloc en qüestió em van donar un full amb les instruccions, entre elles, no pots parlar en 10 dies, t’aixecaràs a les 4 de la matinada tots els dies per començar les teves meditacions i no pots matar cap ésser viu (la meva espècie d’habitació estava plena de mosquits, i entre altres, un nodrit clan de sargantanes). Total, que vaig passar una tarda, per sopar em van donar una sopa blanca dolça, i a dormir, que a les 4 de la matinada toquen les campanes “ning-nang tolón tolón” i a meditar… Em vaig llevar, i tapat amb la manta vaig seguir la resta de “meditants” cap a la sala, em vaig asseure i vaig començar a meditar… a meditar sobre la manera de fotre el camp d’allà…

Al final vaig durar un dia, vaig agafar el primer bus que vaig trobar i vaig anar sol cap a l’Índia…

Admiro la gent que sap i està preparada per fer-lo. Jo no vaig poder, no és el meu fort, a més, a les 4 del matí tinc molta son.

I poca cosa més; ja he arribat a Varanasi (Índia), lloc on començaré aquest nou any i on em quedaré durant un parell o tres de mesos, per recórrer aquest país de punta a punta, així que el proper article, que tractarà sobre l’Índia, trigarà una mica.

Tan aviat com pugui us podré donar detalls de quants menjars s’han recaptat fins al moment.

Acabo enviant una salutació a tota la gent de l’orfenat; Sita, Puja, Preetam, Bikash, Mamata, Reya, Deepa, Alisha, Sirjana, Sapan, Deepak, Sunita, Usha, Suresh, Goma, Shoya, Vishu i Vishu Moya. A en Carlos de Madrid, Adam, a en Corlius, en Marcus i la Nadine, a tota la “family” de Lhasa, especialment a Tanja, Dil i Tems, Nathael i Emilie, als nous amics d’aquesta etapa.

Aprofito aquestes línies per a agrair a la revista Americana apogeephoto i a vilanovadigital tota la seva col·laboració per reproduir el meu blog a les seves pàgines.

Namaste Feliç 2008

llistat de donacions a 28/1/2008:

JU (EB) : 100, GM: 20, BG: 40, ES: 30, SL: 150, JO: 16, MAG: 75, PM: 100
total: 531 Eur = 33 mesos de menjar per 1 dels petits, sembla poc però menys es 0

Justificant del pagament:

Tot i les dificultats que et posen per anar-hi, si ets amant de la muntanya, la serenitat Budista i les situacions impactants, aleshores el Tibet pot ser la teva pròxima destinació.

El primer gran “flash”, va arribar al entrar a Lhasa, la capital: quan vas pels carrers que voregen el temple de Jokhang et quedes amb la boca oberta. Allí hi trobaràs centenars i centenars de pelegrins que han arribat des de tots els racons d’aquesta terra. Passen hores i hores fent voltes al temple pels seus carrers mentre mediten i resen amb els seus molins d’oració i els seus rosaris desgastats. Són gent humil, pobra, amb la roba bruta i la pell esquerdada, i les galtes rosades pel fred intens. Alguns d’ells duen dies, setmanes, fins i tot mesos peregrinant fins a la capital. El més destacable és els que ho fan mitjançant el ritual que consisteix a caminar un parell de passos, agenollar-se, ajaure’s a terra per resar, tornar a aixecar-se i així durant llargues i inacabables jornades.

Has de visitar els temples de la ciutat, òbviament Potala i Jokhang (al centre), un bon lloc per asseure’t en un racó i deixar que les hores passin mentre veus tots els pelegrins resant davant de les seves parets blanques.

Una visita obligada és el temple Ganden, a una hora de la capital, 300 RMB en taxi (30 €), el temple és a 4.300 m d’altitud i és espectacular si hi arribes sobre les 7 del matí per contemplar l’alba des del vessant de la muntanya. Sobre les 8 del matí comencen a sortir monjos per tots els carrers, és una postal fascinant, has de seguir-los perquè van a la sala principal a orar i a prendre el te, mentre els monjos més joves fan carreres amb els termos per servir aquesta gran quantitat de comensals.

Palhalupuk és un altre temple molt poc conegut, però sens dubte mereix ser visitat. És un petit temple que es troba davant de Potala, sota la muntanya on hi ha la torre de comunicacions de Lhasa, no hi ha senyals que t’hi portin ni tampoc turistes. El vaig trobar de casualitat.

El Sera temple és el que hi ha al nord-oest de la ciutat, no te’l perdis, és des d’on es pot veure cada dia a les 15.00 h la trobada de tots els monjos al parc, on s’autoexaminen amb preguntes a tot volum i picant de mans quan fan la pregunta. Així és com mantenen al dia tots els seus coneixements i cultura d’una forma simpática. Els turistes poden fer fotos sense problema, encara que recomano gravar un vídeo, ja que és una cosa realment peculiar, allà hi veuràs la humanitat i la simpatia d’aquesta gent.

En aquesta etapa vaig viure diversos moments per recordar. Un va ser al temple de Sera, vaig entrar a una de les grans sales de meditació i els monjos em van convidar a asseure’m amb ells per prendre te mentre miraven somrients la meva pinta de guiri; pot semblar una xorrada, però per mi va ser especial, estava assegut en un lloc que abans havia vist als reportatges, sota un gran gong amb aquesta gent, una situació que havia pensat mes d’un cop i que algun dia la faria realitat.

La segona va ser en una de les meves assegudes diàries per contemplar i fotografiar la gent que resava a les parets del temple de Jokhang; vaig veure com s’acostava una velleta, els seus passos eren lents, perquè us en feu una idea… un pas meu podien ser deu dels seus, doncs bé, vam creuar mirades, es va acostar, es va asseure al meu costat, em va agafar la mà i va començar a resar. Va estar amb mi durant mitja hora, en la qual jo només em vaig quedar mirant la seva cara arrugada i sentint les seves pregaries. He de reconèixer que em va emocionar aquesta trobada i vaig pensar… amb l’Everest i això, etapa complerta.

Així va ser,  gran moment sense cap dubte quan vaig poder contemplar la serralada de l’Himàlaia i veure la nit más estelada de la meva vida a la falda de l’Everest, això sí, a 25 sota zero (15 sota zero dins de l’habitació…).

En definitiva, el Tibet és una terra realment pobra i abandonada, la gent viu com anys enrere, als pobles tenen rucs en lloc de cotxes, i per escalfar l’aigua del te fan servir uns plafons solars. La seva gent és encantadora, et miren i et somriuen, i com sol passar, el qui menys té és qui més et dóna. Els més petits són feliços, no han vist res mes a la seva vida,  però et fan molta pena, només saben dir “Hello” i “Money”, dues paraules que et segueixen al teu darrera mentres camines per els pobles d’aquesta terra tant interesant.

Detalls i consells per desplaçar-se per el Tibet

Si disposes de bon pressupost, viatjar al Tibet és molt fàcil, contracta el viatge des del teu punt d’origen amb tots els permisos i gasta’t molts diners. Ara bé, jo t’aconsello que si fas aquest viatge, t’ho prenguis amb calma, pels mateixos diners primer visites la Xina amb un vol tipus low cost, i durant un mes i a poc a poc t’acostes cap a aquestes terres, la ruta més fàcil i popular és des de Beijing fins a Chengdu i després Lhasa. Viatges amb els trens nous, que van presuritzats com els avions, ja que creuen zones realment altes. Lhasa és a 3.595 m d’altitud.

Atenció a l’altitud, si no estàs acostumat als viatges d’alta muntanya pots viure una experiència realment desagradable, el mal d’altura, la sensació d’asfíxia i l’ansietat és possible, sobretot en acostar-te a les altes muntanyes. Porta medicació a sobre. Els marejos, vòmits i diarrees poden ser els teus acompanyants durant aquesta etapa.

Setembre (21º a 7º) i octubre (17º a 1º) poden ser uns bons mesos per visitar aquestes terres, les temperatures són suportables tot i que a la nit fa fred i pot nevar. Al mateix Lhasa pots comprar roba tècnica d’abric molt econòmica, com sempre, cal regatejar, generalment fins a un 50%, la roba de marca és falsa però funciona i fa “el pego”. Les temperatures al novembre són de 13º a -5º.

Març (12º a -2º) és un mes conflictiu per visitar aquesta regió, ja que se celebra l’aniversari de la revolta dels tibetans i l’exili del Dalai Lama al 59, per això és possible que sigui difícil obtenir permisos i encara més moure’s per la regió.

Des del maig (19º a 5º) fins al juny (24º a 9º) cal tenir en compte que el clima és “ventós”. A l’agost (26º a 10º) hi ha massa turistes.

Permisos per entrar al Tibet

El tema dels permisos varia en funció de la situació política a la Xina. Generalment t’has de treure un permís per arribar a Lhasa (si vas amb tren no te’l demana ningú!). Aquest permís val entre 800 i 500 iuan (80-50 €), t’aconsello que te’l treguis al mateix Beijing, segurament és allà on el trobaràs más barat. Altres requisits i traves: jo vaig viure l’experiència d’haver de contractar un xofer per anar des de l’aeroport de Lhasa a la ciutat, perquè el Sr. Bush acabava de donar una medalla als tibetans. L’endemà, el govern xinès va imposar aquesta nova normativa per als turistes. Total, que per la medalla no vaig poder agafar un bus normal i corrent i 10 vegades més econòmic.

Si viatges al Tibet amb avió, especialment des de la Xina, hauràs de treure’t el permís, aquí si que hi ha un control on te’l demanen tres vegades, si no duus permís no voles.

Per moure’t pel país has de treure’t un altre permís, el preu del qual varia en funció de la ruta que vulguis fer. Pren nota que no pots visitar el Tibet pel teu compte, pots provar-lo, hi ha qui ho fa, però els xofers d’autobús no et vendran bitllets, ja que se la juguen, sempre has d’anar acompanyat per un xofer i un guia, si vas “a la torera” corres el risc que et pari algun control policial i et facin tornar cap a Lhasa. Hi ha moltes agències, jo et recomano l’agència Snowland que hi ha a l’Hotel Snowland de Lhasa (primera planta), són tibetans, bona gent, però has de deixar ben clar que vols parar tantes vegades com vulguis i fer el recorregut sense presses, no respecten gaire les decisions dels clients una vegada estàs en marxa. Els preus són correctes i els vehicles estan en bon estat. Cal cridar l’atenció al xofer si veieu que va massa llançat a l’hora de vorejar els precipicis…

Contractar el servei des de Lhasa fins a la frontera del Nepal et costarà uns 5.500 iuan (550 €) amb el permís inclòs; aquest cost el pots repartir entre 4 persones. Si no trobes acompanyant, publica un post al fòrum de Lonely Planet i no tindràs cap problema per trobar-ne (http://thorntree.lonelyplanet.com). La ruta dura uns 5/6 dies, i el plat fort és la visita al camp base de l’Everest i creuar la serralada de l’Himàlaia, una cosa que possiblement faràs una vegada a la teva vida.

A Lhasa pots dormir al Banak Sholl Hotel, que és a Beijing Road (bon ambient, excel·lent menjar i uns 4 euros el llit), no deixis d’anar a menjar al restaurant Tashi, és una família tibetana que té ben controlada la cuina local a bon preu.

La ruta Lhasa/Nepal

1r dia, de Lhasa al Llac Yamdrok-Tso - Gyantse (7 hores)
2n dia, Gyantse - Shigatse (3 hores)
3r dia, Shigatse - Shegar (6 hores)
4t dia, Shegar - Rongbug - Camp base del Everest (4 hores) (entrar al camp base costa uns 250 iuan (25 €)
5è dia, Rongbug - Tingri (5 hores)
6è dia, Tingri - Hangu (7 hores)

La frontera nepalesa obre sobre les 9 del matí, la carretera és un autèntic caos.

El preu del llit en aquestes ciutats ronda els 40 iuan (4 euros/nit), els serveis solen ser un simple forat a terra i en molt pocs hi ha aigua calenta. A les grans ciutats hi pots trobar hotels más confortables. Parla’n amb el guia.

Bé, més coses, el visat per al Nepal te’l pots treure al seu consulat de Lhasa, a Norbulikngka Road, 13. Els visats es tramiten els dies laborables de 10 a 12, t’aconsello que et presentis allà a les 09.30 per fer cua. Has de dur una foto i emplenar un formulari, si no tens fotos hi ha un quiosquet uns metres més amunt, on un paisà et muntarà un parapeto en un moment i per 15 iuan (1,5 €) et fa 4 fotos a l’instant i et regala un somriure desdentegat. Els visats es lliuren l’endemà a partir de les 16.00 h. Preu: uns 250 iuan (25 € per a 60 dies); una vegada al Nepal pots ampliar el visat de manera senzilla. També pots treure’t el visat a la mateixa frontera, encara que t’aconsello que el portis fet per estalviar-te esperes.

La moneda que es fa servir al Tibet és la mateixa que a la Xina, el RMB
(iuan); 10 iuan: 1 euro.

Una abraçada a tots els amics del camí, a Frank and Vanessa from Holland (temple), Sabi de NY i James de Califòrnia. Un d’especial per a la Martina de UK i la resta del grup que vam viatjar fins al Nepal, Peder (de Suècia), Dan d’Austràlia, Shlomi d’Israel, Tanja d’Alemanya, Mike de UK i Lotte d’Holanda.

Una abraçada a en Patrick i en Sergio (Barcelona i València), en Patrick està fent la volta al món en mountain bike, poca broma… El seu bloc: www.imagineonbike.com.

Una abraçada per la Sarah i el Bob, una parella de acabats de casar que estan de viatge de noses per llarg.. els pots coneixer a justgiving.com/sarahandbobindia

Fins aquí el Tibet, ara ja sóc a Katmandú (Nepal) on penso pasar unes setmanes abans d’entrar a la India.
Com sempre, a la secció Albums hi teniu el resum de la meva “feina” fotogràfica, un álbum interessant que sens dubte espero que us faci comprendre una mica més aquesta llunyana terra.

Podeu accedir al album fent clic aqui

Tashi Delek

Escriure sobre un gran país com la Xina amb només unes frases resulta impossible, tot i que crec que la millor manera de començar a compartir aquesta nova etapa pot ser fent un petit esbós sobre la seva gent, ja que sens dubte és el millor que he vist.

Segurament tenen hàbits i costums peculiars que per als “occidentals” poden ser curiosos, divertits i sens dubte… desagradables. Coses com asseure’s a la gatzoneta a qualsevol lloc, no respectar les cues, sortir a passejar a les set de la tarda en pijama, portar la samarreta arromangada per sobre de la panxa per suportar la calor, i la seva manera sorollosa de menjar (normal! els fideus cremen i són picants!) També cal destacar que n’hi ha pocs que coneguin la utilitat de les papereres i, finalment, es clar… les seves espectaculars escopinades a tot volum, amb escurada de gola inclosa… Durant les primeres hores, fins que no t’hi adaptes, cada vegada que els sents darrera teu penses que t’encertaran de ple… Per sort, també tenen una “refinada punteria”.

A part de tot el que és “curiós”, he de dir que en més de dos mesos de caminar per llocs populars i profunds de les seves ciutats i pobles, només he rebut somriures gratuïts i reverències (petits cops de cap) cada vegada que passàvem per davant d’ells, com una salutació ritual i respectuosa; sens dubte són molt bona gent, sincerament admirables.

La Xina és un país amb grans contrastos, especialment a les grans ciutats, on pots caminar per una avinguda comercial realment espectacular, impecable, amb 10 persones escombrant davant de les grans botigues, i de sobte girar cap a un carreró i trobar-te dins d’un submón on viuen els qui mai compraran a les grans botigues de marca, on viuen els qui mengen al carrer i estenen la roba sobre el teu cap mentre mires, estupefacte, com et segueixen somrient davant d’una forma de vida dura i mísera per a nosaltres, els més afortunats (o no?).

He vist tres Xines completament diferents: la moderna, la “underground” i la rural.

La moderna, amb les seves impressionants infraestructures és un no parar de noves construccions espectaculars. En destaco la capital, Beijing (Pequín), una ciutat que viu de cara als propers jocs olímpics, uns jocs que poden merèixer una reflexió una mica crítica. Per moments em preguntava quin preu deuen estar pagant els qui treballen de sol a sol per posar a punt la ciutat, especialment quan aconsegueixes treure el cap per una obra i veure, a la llunyania, on malviuen els milers i milers d’homes que han traslladat per a aquest esdeveniment.

Tot i la meva ignorància, crec que és un esdeveniment que, certament, és il·lògic que se celebri en aquest país, un país que ha millorat molt, s’ha modernitzat, s’ha obert al món, però encara practica la censura i l’incompliment d’una sèrie de valors bàsics considerats com a drets humans. Bé, fins aquí vull escriure sobre aquest tema… deixo aquestes opinions per als experts que es dediquen i viuen d’això, jo només sóc un viatger que escriu quatre línies i fa unes fotografies perquè els seus amics i família puguin compartir aquesta experiència i, així, sàpiguen que estic bé. De tota manera, la Xina dóna senyals de millora en els seus aspectes negatius, i estic segur que els propers jocs seran un gran esdeveniment i un gran avenç per al país, com ho van ser per al meu a Barcelona 92.

La Xina “ungerground” és la que trobem quan girem cap a un carreró. És fascinant, carrers i racons replets de bona gent; aquí és on el viatge resulta més interesant, no hi veureu treballadors posant centenars de flors ni escombrant les voreres, només hi trobareu gent asseguda al carrer, guanyant-se la vida venent tot tipus d’imitacions barates i menjar excel·lent. És on menjàvem cada dia per un o dos euros .

Si visiteu aquest país no us talleu, crec que teniu el mateix risc de contraure una indigestió tant si mengeu al carrer com si mengeu en un restaurant normal i corrent. Si sou més sibarites, teniu sort: un bon festí en un gran restaurant us costarà de 20 a 30 euros.

La Xina rural, pel poc que he pogut veure, és única, els paisatges són espectaculars, difícils de descriure amb paraules. Quan els veia pensava “Jo ha hi he estat, aquí!” Clar, recordava aquests llocs dels restaurants xinesos de casa nostra, on a totes les parets hi ha quadres amb paisatges pintorescos, i aquí és on t’adones que aquells dibuixos existeixen de debò, i s’ha de conèixer sense presses, ni a grans velocitats, només cal passejar amb bicicleta i ja ho veureu (almenys és el que em va passar a mi), la cara et canvia i es converteix en pura satisfacció, entres en una mena de conte de fades, i la teva ment no para de treballar intentant no perdre’s cap detall.

Aquest és un país idoni per ser un més, per això, la millor manera de visitar les ciutats és en bicicleta. Hi ha carrils especials a les grans ciutats, i a les petites només cal seguir la resta de la gent, com si fos un ramat. Cal saber les prioritats dels trànsit: primer passa el camió, després el bus, a continuació el cotxe, seguit per la moto i, finalment, la bicicleta. Qui ho té pitjor és el vianant, tot un mestre del “quiebro” al més pur estil de “El Cordobés” fins i tot amb el semàfor en verd. Quan us moveu amb bicicleta o a peu, aneu molt amb compte: et poden sortir de cara i no frenen… En Gadea, anant amb bici, es va emportar una motorista el primer dia… Tenen un estil de conducció que consisteix a anar posant el morro fins que un dels dos s’atura. Això sí, et toquen el clàxon contínuament per avisar-te de bon rotllo que s’apropen; res comparable amb un toc de clàxon del meu país. Allà, si toques el clàxon per avisar a algú “de bon rotllo” que t’apropes i no li vols ratllar el cotxe, és molt probable que tregui el cap per la finestreta i et deixi anar un “Què?!”, i aleshores és quan arriba la resposta de l’altre, “Què de què?!”, i partir d’aquí tot és “Que et xafo la cara” i vinga, a anomenar els respectius difunts que descansen en pau. En lloc de carnet per punts, haurien de repartir tè xino a domicili a més d’un brètol alterat de la vida que no entén que, arribant 15 segons més tard, es pot estalviar aquest atac d’histèria.

Alguns consells pràctics:

La major part del país es pot recórrer en tren, tot i que els vols locals són molt barats (sobre 50-150 euros). Els trens xinesos són bons, i els que connecten grans ciutats com Beijing i Xangai són moderns i molt ràpids. Si visiteu el país, preneu nota que teniu tres tipus de bitllet. El “seat” és un simple seient, poc aconsellable per a trajectes de més de 15 hores o nocturns, el preu és molt econòmic, vam fer un parell de trajectes en “seat” de 16 hores i el bitllet ens va costar 6 euros. El que seria la segona classe és el que s’anomena “hard sleep”, compartiments sense porta de 6 llits… una mica durs, per això en deuen dir “hard sleep”. S’hi va bé, i si tens bona companyia és una manera molt interessant de moure’s i conèixer gent. No et preocupis, si hi ha algú al vagó que parla anglès, no tardarà ni 10 minuts a venir a parlar amb tu. Finalment hi ha la “soft sleep”, compartiments privats de 4 llits; perquè us feu una idea, un trajecte de 20 hores pot costar uns 40 euros.

A les estacions de les grans ciutats s’hi pot trobar algú que parla anglès, però a les petites es mes complicat tot i que t’ajudaràn, es per això que es interesant el portar un mapa en xinès, no t’aventuris a dir el nom de la destinació a la brava excepte que sigui Beijing o Xangai… Ho dic perquè si et mous de poble en poble amb tren, has de tenir en compte que els noms de les ciutats són molt semblants, i pot ser que vagis a fer un bon tomet (com si a Espanya confonguessis València i Palència, però amb uns quants quilòmetres de més…). De tota manera, el millor sistema de comprar un bitllet és que, al lloc on has dormit l’última nit, t’ho escriguin en xinès, i et presentes amb el paperet amb tot ben detallat perquè no t’hagin de fer moltes preguntes. Atenció, la primera setmana d’octubre és festa nacional, i resulta complicat moure’s.

Ruta triada:

Sortint des de la capital de Mongòlia, la nostra ruta xinesa va començar a la capital, Beijing (us recomano el Leo Hostel); des d’allà tot un seguit de trens a Xangai, Xian on recomano Shuyuan Hostel (www.hostelxian.com) i, finalment, Yichang, on vam agafar un vaixell durant 4 dies per creuar les tres gorges pel riu Iang-Tsé fins a Chongqing (aquest recorregut el vam fer en un vaixell xinès (no de guiris), per 70 euros, on érem els únics que teníem els ulls rodons, una excel·lent experiència! De tota manera, també hi ha grans creuers turístics, això sí… prepara 300 “leulos”…); de Chongqing a Guilin (flowers hostel) amb tren, i després un altre vaixell, aquest només de 5 hores fins a Yangshuo (espectacular recorregut). És recomanable anar amb vaixells populars, preu: 25 euros amb el menjar inclòs. A Yangshuo us podeu estar uns dies a la ciutat, però us aconsello The Guiggling Tree Guest House (www.gigglingtree.com): és una granja rehabilitada per un matrimoni holandès, perduda pels preciosos paratges d’aquesta zona repleta de muntanyes arrodonides i a només 5 km del centre, per moure-s’hi amb bicicleta. Després de la natura de Yangshuo, altra vegada amb bus fins a Guilin (15 euros), després un tren fins a Kunming (interessant ciutat), us recomano The Hump Hostel (www.thehumphostel.com), llit des de 2,5 euros, molt ben situat, excel·lent ambient. Des de Kunming vam agafar un altre tren cap a la ciutat de Dali (old Dali, superaconsellable), després un bus fins cap al nord, en direcció a Chengdu, on ja es pot agafar el tren que porta fins a Lhasa, capital del Tibet. Això sí, de pujada parant a Lijiang (s’ha de veure…) i Shangri-La, on es poden veure paratges fascinants.

De moment no tinc clar si arribaré al Tibet via Chengdu o bé aventurant-me per les muntanyes tibetanes amb bus, el temps ha empitjorat una mica, portem una setmana de pluges, m’informaré una mica més abans de decidir-me, de tota manera, ja us ho explicaré…

Durant aquests dos mesos hem compartit i conegut infinitat de nous amics, en especial en Jason (que ens va acompanyar per etapes des de Rússia), la Daphne (Ciao!), el Team Australia, el trio madrileny d’informàtics, en Cesar de Sant Cugat i en Tim, que ens vam acompanyar uns dies per Yangshuo, la Lidia, l’Alba la galleguiña, les dues sonades que estan creuant la Xina amb bicicleta… l’Anita i la seva amiga (ho sento, al final no em vaig poder acomiadar!), la Michelle, la nostra amiga hawaiana, en Gabriel, L’Anna i la Silvia de Madrid i a tota la resta… una forta abraçada! Ho sento, segur que he oblidat molta gent, però per als noms tinc una memòria de peix.

Per acabar
La moneda es el Yuan (cony, com jo!), fàcil per als europeus: 10 Yuan = 1 euro.
Com a qualsevol país, precaució amb les carteres a les zones turístiques i plenes de gent.

Fotografia:

He creat tres àlbums sobre la Xina tal com us he explicat (urbana, underground i natural). Com sempre els podeu veure a la secció Portfolio Albums, trieu el que us interessi, feu clic a “play” i a prendre-s’ho amb calma, espero que us agradi i us ajudi a conèixer una mica més aquest gran país.

No dubteu a fer-me qualsevol consulta o opinió a la zona de comentaris.

Bé, fins aquí la Xina… Ja ho sabeu, si uns interessa veure i llegir aquest personatge… d’aquí a unes quantes setmanes us aproparé a les vostres pantalles plenes de mails i estrès la regió del Tibet… Tranquils, no crec que em rapi els cabells al zero i canviï la meva càmera i estil de vida per una eternitat en un temple perdut: m’agrada la meva motxilla i els meus únics texans.

Començo a perdre el compte dels dies, trens i fronteres que he creuat, però la de Rússia amb Mongòlia dubto que l’oblidi mai…

Vam arribar en tren a la frontera de Rússia i ens va tocar esperar durant 7 hores al tren per poder sortir del país, ja ens van avisar i a les guies t’ho adverteixen, així que t’ho has de prendre amb molta calma… És en aquests moments quan recordo, rient, que m’estressava quan cada dia agafava el cotxe per anar a l’oficina a Barcelona. Un col·lapse de 30 minuts a l’autovia de Castelldefels em treia de polleguera, i ara estic en un col·lapse de 7 hores…

Després que ens revisessin bosses i passaports, el tren arrenca, i des d’aquest veig paisatges preciosos, que em diuen que entro a un nou món, Mongòlia, una de les etapes més desitjades.

En arribar a la frontera de Mongòlia vam tenir un petit ensurt. En el moment que venia la policia duanera, miro el passaport i em quedo amb la cara de pasta de moniato quan m’adono que l’agència es va equivocar amb la data d’entrada al país; segons el visat, no podíem entrar fins al cap de 4 dies… Ruc de mi de no revisar-ho… Em vaig mirar en Gadea i li vaig dir: “Ufff, l’hem cagat…” Total, que la senyora de la gorra amb galons i estrelles va agafar el meu passaport i jo resava, però, de sobte, es va quedar mirant el visat, em va mirar a la cara (jo fent l’orni) i em va dir en mongol alguna cosa com… Què hi fas, aquí, beneit? … Se’n va anar i va tornar amb un home amb cara de pocs amics i ens va dir: “Agafin les maletes que d’aquí 5 hores arriba un tren per tornar a Rússia.” Uffff… Jo ja em veia tornant a Rússia i que Rússia ens digués que nanai, aquí no pots entrar, així que agafa un altre tren cap a Mongòlia, i així 4 dies… rebotant de frontera en frontera.

Total, vam agafar les bosses, tots els amics del tren ens miraven amb cara de pena des de les finestres mentre ens feien gestos d’ànim i suport mentre els feien esperar fora del tren, unes 3 hores de llarga espera durant les quals ningú no ens deia què pensaven fer-ne, de nosaltres. De sobte, el nostre amic Cristian va parlar amb una senyora holandesa que pel que sembla treballava al consolat, i ens va fer de mediadora amb el problema. Per sort, vam pagar 20 euros cada un i vam pujar al tren, les cares de pena dels amics van passar a ser tota una filera de rialles i benvingudes, així que vam aconseguir arribar a la nostra destinació.

Sincerament, crec que només ens volien acollonir, perquè van corregir la data amb llapis i aquí no ha passat res… Dubto que els euros anessin a parar als cabals del país… De tota manera, mil gràcies a qui ens va ajudar, ho sento, si llegeixes això, vaig perdre el teu mail. No dubtis a avisar-me si véns per la meva terra, serà casa teva.

Vam arribar a la capital de Mongòlia, Ulaanbaatar, una ciutat on el caos circulatori és tot un poema, una ciutat on, desgraciadament, hi ha moltíssima pol·lució, així que ràpidament vam iniciar la nostra gira per les grans valls i els seus prats salvatges.

Al país hi ha diverses rutes conegudes, la més popular és la del sud, on pots visitar el desert del Gobi. Nosaltres vam optar per una altra, la ruta oest. Aquesta ruta es pot fer en uns 8 dies, llogues un tot terreny amb xofer, i a gaudir del país.

Hi ha diverses agències que gestionen aquestes expedicions, la més popular i amb una infraestructura millor és Nomads, que es troba a Peace Av. També tens la gent de Golden Gobi, que a més t’inclouen una guia que parla anglès i cuina per tu, però nosaltres vam triar la gent de UB Guest House, sincerament us ho aconsello si realment voleu viure una aventura més pura i ser per uns dies un nòmada més.

En aquesta ruta visites Kharkhorum, les grans valls, el gran llac blanc, i diversos poblats nòmades.

El nostre xofer, en Beijing, era tot un personatge de 37 anys i amb 3 fills, no parlava ni un bri d’anglès però ens enteníem perfectament amb gestos, el més habitual era el de menjar i sobretot el de “Beijing, quant falta?”, sempre et deia: “Dues hores”, mentre es descollonava; al cap de dues hores li tornaves a preguntar i et deia amb els dits: “Una i mitja!”, i vinga a riure altra vegada…

Si has d’anar a Mongòlia, oblida’t de les carreteres, directament no n’hi ha… tot són prats salvatges on vas rebotant dins del tot terreny durant hores i hores, cada dia recorríem distàncies inacabables de 5 a 8 hores. Sempre era el mateix, pujaves a una gran praderia i, des de dalt, veies una vall interminable, i al final una altra muntanya per pujar; quan arribaves a dalt, una altra vall interminable… En tot moment estàs envoltat de paisatges meravellosos, bestiar de tot tipus i de tant en tant et creues pel camí amb un home a cavall i, amb una mica de sort, amb un altre cotxe.

Dorms, vius i t’alimentes amb els nòmades, gent meravellosa, i és aquí on t’adones que els occidentals consumistes estem fatal del carabassot; aquesta gent viu feliç als gers (tendes), on òbviament no hi ha aigua, ni llum, ni, és clar… un televisor amb anuncis perquè t’ho compris tot… Tot es mou al voltant del foc central del ger, un foc que escalfa la casa i, a la vegada, és la cuina. No vull ni pensar en les seves vides quan arriba el fred, les temperatures baixen fins a 40 sota zero.

L’alimentació és molt bàsica, vam passar vuit dies a base d’una mena de sopa amb un gust a bestiar molt fort, i un te de llet; a mi personalment no m’agradava, però és el que hi ha, aquí no trobaré les braves i els “sevillanos” del Genil… El més semblant a un restaurant va ser una casa on hi havia una nena amb un tros de carn damunt de la taula envoltada de mosques; vegeu la foto i us en fareu una idea.

A l’hora d’anar al lavabo… doncs res, el millor és convertir-te en una cabra més, al camp i apa, si et fa vergonya pots fer servir una mena de cabanes de fusta amb un forat… Prefereixo ser cabra. El tema de la dutxa era molt natural, a la majoria de llocs directament no n’hi ha, i amb una mica de sort tens un mirall amb un recipient d’aigua, així que la visita al riu gelat era l’única solució. En altres més “moderns” tenien una caseta amb un bidó al capdamunt i un foc de llenya, tot un luxe 5 estrelles, aigua calenta!

Durant aquests dies vaig patir una mena de grip o virus; crec que va ser en Beijing, sempre tossia, així que al final jo també vaig ser un mongol més amb la meva tos i aquestes coses…

Vam visitar Mongòlia amb en Cristian (el de Milà) i l’Eric (l’alemany a qui van robar a Rússia), també va aparèixer en Jason al cap d’uns dies, amb dos catalans, l’Albert i en Miquel, un parell de personatges excepcionals que estan fent la volta al món amb l’opció de bitllet d’avió obert. Amb ells vam passar bons moments al nostre ger durant diverses nits de lluna plena i el foc als nostres peus.

En aquests mesos (aviat ja en seran 3) he conegut gent fascinant, sens dubte una de les millors experiències del viatge; de tots ells, un dels més interessants i amb qui hem compartit més dies ha estat en Cristian, l’italià de Milà.

En Cristian, amant de la fotografia, viatja amb la seva vella Nikon F dels anys vuitanta, una càmera que va comprar en un mercat de segona mà. En Cristian és admirable, té 25 anys i tot just ha acabat la carrera d’Enginyeria Biomèdica. Ara està viatjant sol durant un mes i mig, per tornar després a Milà i treballar en una botiga de llibres durant 3 o 4 setmanes i començar a buscar feina. Crec que en Cristian tardarà menys d’un any en enviar-nos un mail per tornar amb nosaltres…

Ah! Mentre érem al hostel d’Ulaanbaatar, hi havia una parella que parlaven anglès amb un accent català que els delatava, així que els vaig deixar anar un “adéu”, se’m van quedar mirant i, en català, em van preguntar d’on era, i els vaig dir… de Vilanova! Els dos es van quedar parats per un moment i em van contestar un… Sí home! I la Geltrú?! Nosaltres també! Que n’és de petit, el món… Una abraçada per a ells, ens veurem a casa quan torni, tenim pendent un esmorzar assolellat a la plaça de la Vila.

Tanco Mongòlia, de nou un altre tren, crec que ja portem més de 15.000 km a les espatlles, ara ens toca entrar a la Xina, un país on penso quedar-me uns dos mesos, així que el següent article tardarà una mica. Em toca prendre’m un moment de respir.

Visiteu l’album

Fins aviat.

És aquí on realment comença aquesta experiència, creuar Rússia per la ruta del Transsiberià des de Sant Petersburg, per arribar finalment a Pequín fent servir la ruta que es coneix com la Transmongòlia.

Fins que no ens vam plantar a Sant Petersburg, tot ha estat una mica de bojos. Moltes presses per culpa de les limitacions del visat de Rússia, creuar 8 països en un mes i mig va ser una bogeria. És a partir d’aquí quan realment començo a tenir temps per fer el que volia, dedicar diversos dies sense presses per conèixer i fotografiar aquests llocs sense haver de carregar i descarregar la motxilla cada dos o tres dies.

Breument, us vull explicar una experiència personal que a la vegada comparteixen la majoria de viatgers que hem trobat pel camí. És una experiència una mica crítica i realista perquè pugui ser útil a altres persones que vulguin conèixer aquest gran país.

Crec que hi ha dues maneres completament diferents de viatjar a Rússia; una és de manera organitzada, i l’altra és com ho hem fet nosaltres, és a dir, sense tenir ni un sol bitllet ni cap reserva…

Si vols conèixer Rússia sense problemes, sota control i de manera fàcil, no dubtis ni un moment a anar-hi de manera organitzada, perquè si no estàs acostumat a “buscar-te la vida”, et tornaràs boig i possiblement tindràs problemes i n’acabaràs fart, d’aquest país.

Si ets aventurer i no vols anar en grup, prepara’t perquè Rússia té tots els ingredients perquè el teu viatge sigui tota una odissea…

En general, no esperis ni la més mínima ajuda de la majoria de russos, especialment els que treballen en els punts de venda de bitllets de tren. Aconseguir un bitllet de tren a Rússia és patètic, no hi ha punts de venda per a turistes i ningú no parla anglès ni s’esforça gens a ajudar-te, se’t queden mirant i quan veuen que treus un mapa o fas gestos per comprar, abaixen la mirada i passen de tu sense cap mirament, de vegades fins i tot t’escridassen mentre que la persona que hi ha darrere teu ja la tens a l’esquena, el respecte a la cua no existeix, al final ens ho havíem de prendre bé, no hi havia cap altre remei…

Com es pot comprar un bitllet en una estació russa d’una manera relativament fàcil?

Pots anar a una agència, t’aconsello Sidbad a Sant Petersburg, és a 2nd Sovetskaya ul., 12-17, pregunta per la Maria! És genial, parla anglès perfectament i t’ajudarà en tot. Una altra opció és buscar algú del país, generalment jove i que parli anglès, t’asseus amb ell, li dones els detalls i que t’acompanyi a comprar-los. Crec que aquesta és la millor manera si vols una mica “d’aventura”. Òbviament hi ha gent meravellosa a tot el món, aquí és on li he de donar les gràcies a la Maria de Sidbad i especialment a la Daria i la Snezhana per tota l’ajuda a Sant Petersburg. A l’agost hi ha pocs bitllets per creuar el país, així que t’has d’adaptar al que tenen disponible, la compra una vegada arriba el teu torn pot durar mitja hora. Revisa bé el bitllet, en conec un que el van enviar a l’altra punta del país…

El Transsiberià

El Transsiberià és sens dubte el tren més llegendari de tots els temps, una connexió fèrria que uneix les ciutats de Sant Petersburg i Vladivostok, prop de 10.000 km. Per fer-te una idea, el tren creua deu zones horàries diferents. Atenció! Els trens, a Rússia, es mouen amb l’hora de Moscou. Nosaltres vam creuar Rússia via Sant Petersburg - Moscou - Irkursk (via transsiberiana) per després agafar la via del Transmongòlia.

Hi ha diversos tipus de tren, realment el tren Transsiberià no existeix, el seu nom real es Rossiya, i si ho tinc ben entès l’autèntic és l’anomenat Golden Star i l’Estrella Vermella, on el viatge et pot costar fins a 3.000 euros, i a cada estació que para se’l rep amb l’himne de Rússia a tot volum. Això sí, et porten de la mà i el tren t’espera a totes les estacions.

En vista del nostre limitat pressupost… vam optar pels trens tradicionals, que ens van costar uns 500 euros (Sant Petersburg-Moscou en 1a classe, Moscou-Irkursk en 2a, Irkursk-Ulaanbaatar en 2a). És en aquests trens on et trobes tot tipus de personatges, entre ells el gran problema… el vodka. Més o menys tot anava bé, bon ambient als trens, fins que un matí mentre dormíem s’obre la porta del compartiment i un energumen amb dents d’or entra i fa una mena de crit de benvinguda (aaaaaaarrrrrrrrggggghhhh!!!!!), i comença a riure mentre ens ofereix la seva botella de vodka per esmorzar. Amb la manta fins al coll ens el vam quedar mirant, i després de diversos minuts d’expressions i “gesticulacions guturals”, li vaig fer entendre que jo per esmorzar el que volia era un cafè amb llet i magdalenes… Després va arribar l’amic del de la dentadura d’or, feia uns dos metres i era ex-lluitador de lluita lliure… Sense comentaris… Eren bona gent però et perseguien contínuament pel vagó, que va passar de ser un lloc tranquil on podies passejar i veies un nen corrent amb un patinet a ser un passadís desert on tothom estava acollonit i tancat esperant que els dos energúmens en qüestió caiguessin fulminats al llit. Els vam posar l’afectuós sobrenom d’”antropòfags”.

En general, Rússia m’ha agradat, les ciutats són monumentals, i si ignorem el problema de l’alcoholisme i la poca ajuda al turista… la resta d’impressions són positives, especialment a Irkursk i al llac Baikal.

Irkursk i el llac Baikal

La ciutat d’Irkursk es troba a l’est del país, és una ciutat industrial impressionant per a la fotografia, hi ha moltes cases de fusta, moltes ensorrades, però tot i així, la ciutat té un gran encant; ara bé, moure-s’hi de nit no és gaire aconsellable. Des d’allà vam agafar un vaixell per passar uns dies de relax al llac Baikal, un dels llacs més grans del món (600 km de llarg) i el més profund del planeta, amb els seus 1.700 m de profunditat. Perquè te’n facis una idea, té una cinquena part de l’aigua potable de tot el planeta. És el llac més antic del planeta, té uns 25-30 milions d’anys. Amb en Jordi i els amics de la ruta fèiem contínuament la mateixa broma, dèiem: “Mira, si algú et vacil·la quan arribis a casa… te’l quedes mirant als ulls i li preguntes: a veure espavilat, tu t’has banyat algun cop al Baikal? Jo sí…” És impressionant, la gent ja no és tant “seriosa” com la resta de russos. Em quedo amb les ganes de conèixer aquesta zona a l’hivern; quan les temperatures cauen en picat fins a 40 graus sota zero, els seus paisatges blancs deuen ser impressionants.

Gent

En aquesta etapa hem coincidit i compartit bons moments amb molta gent, entre ells el grup de sicilians: els dos Andrea, l’Alexandro i en Sangmin, de Corea. A Moscou vam coincidir amb dues espanyoles, la Cristina i la Ixchel, que viatjaven amb la Margaret, l’Ana i la Katharina. Vam passar molt bones hores amb en Cristian, la Veronica i en Matteo de Milà, i també amb en Jason! Un irlandès que és tot un personatge, per ell tot és “excellent”, i finalment, l’Ano, de Finlàndia, i l’Eric, un alemany que va aparèixer a l’estació d’Irkursk l’últim dia just després que li robessin la cartera amb tots els diners i les targetes de crèdit.

Bé…

Surt un altre tren, anem cap a Mongòlia, en Cristian i l’Eric vénen amb nosaltres, en Jason vindrà d’aquí a un parell de dies. Mongòlia és una de les etapes que espero amb més ganes, tinc ganes de perdre’m uns dies pels poblats de nòmades i poder fer fotos de veritat.

Fins ara ja he vist massa cotxes, trens i fum, és hora de gaudir una mica més d’aquesta bogeria…

Aqui podreu visitar l’àlbum

I seguim…!

A pas lleuger, seguint la nostra ruta cap a Rússia, hem creuat 3 països més, tres països que englobo en aquestes línies, ja que me n’he emportat una impressió molt semblant.

Una vegada vam sortir d’Elk, a Polònia, vam agafar el tren que ens portaria a Vílnius, la capital de Lituània. A Vílnius ens va tocar moure’ns en bus fins a Riga, la capital de Letònia, des d’on vam pujar a un altre tren que ens portaria fins a Tallinn, capital d’Estònia, frontera de la CEE i personalment la més interessant.

Un total de 6 dies entre desplaçaments i estades, anem accelerats, massa! Però té una explicació: el nostre visat per a Rússia és d’un mes i volem entrar-hi el primer dia vàlid, ja que no ens refiem massa que trobarem places per al transsiberià d’una manera relativament fàcil. Ja veurem si tenim sort, és període de vacances i a les guies ja t’avisen que els trens van bastant plens…

Sobre aquestes tres capitals que hem visitat i que podreu conèixer millor gràcies a les fotografies que hi ha als àlbums, us puc dir que encara segueixo emportant-me una bona impressió del que coneixem com Europa de l’Est. Creia que aquests països i les seves capitals serien més grises, més pobres i menys visitables turísticament… Però no, les tres capitals i segurament la resta de ciutats són aconsellables, segures i molt ben preparades per rebre-us.

Per mi, el detall principal que recordaré és que aquestes ciutats tenen dues cares, una la zona purament turística on sembla que siguis en un conte de fades; tot és net, s’aprecia riquesa, benestar i un munt de llocs on et podràs polir els calés al preu de qualsevol capital europea… Però, d’altra banda i gairebé separada per un riu o una estació, hi ha una altra ciutat, la real, la de sempre, la de la gran majoria. Com ja haureu vist a les fotos anteriors, m’agrada visitar racons, llocs una mica “abandonats” i sempre que puc… els mercats, allà t’adones del dia a dia de la gent i sens dubte és una gran experiència, pots veure de tot i generalment sempre envoltat de bona gent.

Per aquests llocs et trobes amb la gent que ven el que cultiva o sap fer amb les seves mans, hi ha parades grans i amb un gran assortiment de productes, però a la vegada et trobes amb una senyora, una velleta que ven patates, mel o alls… Des de les 6 del matí que està plantada amb una taula d’1 x 1 amb tres pots, que li donaran al dia i si ho ven tot uns 5 euros…? 10? O una altra senyora a l’entrada d’un mercat on ven una nina vella, unes pinces d’estendre la roba i uns mocadors que segurament cus ella mateix a la nit, després de fer el menjar per a tota una família. Bona gent, gent treballadora que tota la seva vida s’ha dedicat a fer el mateix, i que ho seguirà fent fins que puguin arribar pels seus mitjans fins al mercat, fins que passin a una nova vida.

És el que hi ha, m’ha entrat aquesta dèria en aquest text… Perquè us poseu al meu lloc i en aquest moment, sóc al tren, s’està fent de nit, en Gadea dorm i jo estic escrivint mentre escolto “Lágrimas Negras” de Bebo Valdés y el Cigala…

Un aspecte trist d’aquests llocs i en general bastant habitual a tots els països “de l’est” que hem visitat, és la quantitat de gent enganxada a l’alcohol que malviu pels carrers a qualsevol hora del dia. No et donen problemes, de vegades se t’acosten a demanar unes monedes si aconsegueixen mantenir-se plantats mentre et parlen. És dur, és real, hi és present i en algunes de les meves fotografies ho podreu veure, tot i que no busco el “morbo” amb això, només intento mostrar i a la vegada criticar aquesta realitat des d’aquest racó d’Internet.

Ah, per cert! És per aquests llocs, carrers, barris i mercats on menjar com un “marquès” ens costa 2 o 3 euros en lloc de 12 o 15 si ho fas amb la resta de turistes… Personalment ja m’agrada més la sopa d’1 euro que la de 6, tot i que de vegades en donen un bona clatellada! Potser és que ens veuen el careto?

Bé, fins aquí us escric, quan llegiu això ja serem a Rússia, buscant la famosa ensaladilla.

Gràcies per seguir aquí, espero que us estigui aportant moments interessants i a la vegada útils en aquests moments que em mireu per trencar amb la vostra vida quotidiana.

Mmmm… que bo… Ara sona Bobby Womack amb “He’ll be there when the sun goes down”… així que, me’n vaig a dormir.

Podeu veure les fotos a la secció de Albums

Fins a les properes línies, fins a les properes impressions, i una salutació per a tots els nous amics i amigues del camí!

De Budapest a Romania, endinsant-nos a Ucraïna i acabant a Polònia

Després de la nostra estada a Budapest, vam pujar al tren amb el nostre amic Chris cap a l’interior de Romania, concretament cap a Transsilvània. Després d’un interessant viatge amb tren, vam arribar a Sibiu, una petita ciutat de l’interior del país que ha estat nominada capital cultural d’Europa. Una ciutat petita i interessant on vam passar 3 dies abans de sortir cap a una zona més rural, un poble anomenat Sangeorz Bai, on ens vam allotjar 3 dies en un alberg on ens vam trobar com a casa.

L’etapa següent va ser camí de la frontera amb Ucraïna, vam estar-nos 2 dies a Baia Mare per després arribar al poble Sighetu Marmatiei.

Romania ens ha agradat, encara que ja has de començar a moure’t amb els ulls una mica més atents, ja que, per desgràcia, et trobes amb la realitat que també ha arribat al nostre propi país, el pillatge per part de nens i no tan nens. Una situació que per desgràcia afecta la imatge d’aquests llocs. Al meu propi país això està succeint ja fa bastant temps sense que, de moment, els responsables trobin una solució al problema.

Després de passar la nit a Sighetu… vam creuar a peu la frontera amb Ucraïna; aquí les coses canvien una mica més. El resum d’Ucraïna el puc descriure com “un mal inici amb un bon final”.

Un mal inici ja que a la frontera mateix els agents tenen una actitud bastant prepotent davant el turista, et revisen la bossa tot i la nostra pinta de travelers i fan cas omís al fet que no parlis el seu idioma, ells et segueixen mirant a la cara amb tots els seus galons i et segueixen parlant en la seva llengua, a la qual cosa no saps com respondre.

Després de creuar la frontera vam arribar a un poble petit on, afortunadament, ens esperava un tren per anar a la nostra destinació, la ciutat de L’Viv.

Després d’esperar-nos 6 hores, vam pujar al tren, un tren que prometia molt, ja que estàvem sols! Estàvem molt contents perquè tenia prou bona pinta, però… va arrencar el tren i per mi que no passava de 30 km/h, així que ràpidament vam comprendre per què el trajecte duraria 16 hores.

En un parell d’hores, el tren va passar a convertir-se en una autentica sauna, a cada estació que paràvem pujava més gent, més i més gent, fins que va arribar el moment en què ja ens vam poder oblidar d’estirar-nos per dormir durant la nit… Al tren hi habitaven infinitat d’escarabats de cuina (o sigui, les “cucaratxes” de tota la vida, vaja) que sortien de totes les parets, terra i sostre cada vegada que el tren s’aturava. Les dues o tres primeres vegades no parava de mirar-me-les amb cara de mal rotllo, fins que al final m’hi vaig adaptar i fins i tot les trobava simpàtiques.

De sobte tot va canviar, una senyora que va pujar amb tota la seva família a cop de crit i posant ordre es va asseure amb nosaltres. Era ucraïnesa però treballava a Madrid, anaven tots a una boda. Es deia Maria, i ens va explicar que estàvem al tren més xungo del país, i a més en tercera classe, o sigui que ja ens podíem anar adaptant a la realitat de les properes 8 hores de viatge…

La Maria i la seva família no van trigar a treure una bossa amb embotits i pa, i posar-la al mig de la taula mentre que els homes feien el mateix amb unes ampolles de vodka… A partir d’aquest moment (malgrat que allò encara era una sauna) tot va ser mes divertit… No vam poder dormir ni de conya però ens ho vam passar bé. Gràcies Maria!

A les 6 del matí arribàvem A L’Viv. Tot i la dificultat de trobar algú que tot just parlés anglès, vam aconseguir agafar un taxi cap al centre i trobar un cyber per buscar allotjament. Quina sort vam tenir quan vam reservar el hostel The Kosmonaut! Un petit hostel acabat de muntar pel bo de l’Eddy, un australià que ha decidit quedar-se per aquests llocs.

La ciutat de L’Viv és impressionant, a mi personalment m’ha agradat molt, així que la meva impressió d’Ucraïna és molt bona. Ja us ho he dit abans, un mal inici amb un bon final!

Un altre aspecte que cal destacar de L’Viv és el que veus caminant pels seus carrers… Crec que les “agujetes” que vaig tenir al coll no van ser per caminar amb la motxilla traient el coll enfora com una tortuga… no, no, més aviat va ser pel gir continu a 90 graus amb trencament de dalt a baix per mirar la